En el cotxe estaves radiant. Els llavis tan vermells ressaltaven en la teva pell blanca i vaig començar a sentir que alguna cosa a dins meu trontollava. Vas entrar en un garaig estrany, tot eren cortines negres i un aparcacoches ens va acompanyar entre passadissos solitaris a una habitació en penombra i molts miralls. Tu anaves rient, com sempre i al tancar-se la porta em vas agafar de les mans i em vas mirar feliç dient ara només som un home i una dona amb moltes ganes de plaer. La sang va començar a bullir. Et vas treure la roba i vaig descobrir el teu cos, molt més voluptuós del que m’imaginava. Vas agafar-me la ma i feies que t’acarones suaument. Jo estava paralitzat, mort de por i a l’hora cremant per dins. Després vaig perdre la raó. Només recordo sentir-me com una bestia, arrencant-te la roba que et quedava i besant-te com si fos la única cosa que em podia salvar, cavalcades i gemecs i el teu somriure als llavis.
Desprès tornar a la residencia del seminari encara hipnotitzat pel teu olor, i tornar a les meves oracions del vespre. Avui tot em sembla tan somni com a tu. I no puc evitar esbotzar un somriure quan ho recordo.
