Caure per aixecar-se

La Blanca va caure a terra. Tot el seu pes va caure damunt dels seus anys, del seu cansament i del terra d’aquell carrer solitari. Anava carregada amb les motxilles i les jaquetes dels seus fillets, amb la bossa del pa, i amb una mica de fruita i verdura per sopar, i els pensaments en el movil del bolso i en el missatge que acabava de rebre: "D’aquí a dos setmanes et trucaré y seré el que tu vulguis. Adéu princesa".
El cop va ser fort, l’ensurt i el dolor que sentia en tot el cos era terrible. Només sentia que volia plorar. Diuen que el que cau a terra ja no pot anar més avall. Ella es sentia a sota de tot. Quatre ullets la miraven sorpresos: mama que tens?. Pobrets ells que cauen i s’aixequen vint cops al dia no entenen que els grans ja no poden caure per que els seus osos son molt més durs i pesats que els d’un infant de 3 anys. Amb l’ajut dels nens es va anar refent. EL cos li dolia, anava mig coixa, s’havia fet un forat a la mitja i li sortia sang del genoll esquerre, però mentre anava recuperant-se de la situació sentia que a terra no només hi havia deixat una bona patacada, sentia que ja no volia a saber res més de l’home que havia estimat amb desesperació. Havien sigut parella a l'institut i l'havia retrobat per casuaitat després de que el seu marit la deixes per anar amb la seva secretaria. Li havia omplert el cap d’esperances, i d’il·lusions, li havia fet l’amor com mai cap home ho havia fet abans, i li parlava del bon pare que seria pels seus fills. I tot aquell horitzó de felicitat es va trencar quan va saber la veritat d’aquell home: ell estava vivint amb un altre dona i tenia una col·lecció d’amants a les que anava veient de tant en tant. Tot ho va saber un dia, quan després de passar la nit amb ella, havia consultat el seu correu des del l’ordinador d’ella i havia hagut de marxar de pressa per una trucada misteriosa. Havia oblidat de tancar-lo, i quan ella ho va anar a fer, no va poder evitar llegir el correu que tenia obert, era d’una amiga seva que li recordava lo be que s’ho havien passat i les moltes ganes que tenia de tornar-lo a follar. Clar, després de llegir allò no va poder evitar llegir-los tots, i és així com va descobrir una nova persona
Aquell dia va emmalaltir, es va passar el dia vomitant, li va dir plorant que no volia tornar a veure’l mai més. Ell havia estat tot un any trucant-la cada setmana per saber com estaven ella i els nens, i ella com una bleda li deia que anaven fent, res més, cap conversa real i moltes imaginades per ella, en les que ella li preguntava per què.

Durant tot aquell any va anar encadenant grips i mals de cor, somiava les seves caricies i la rabia no la deixava descansar. Però aquell vespre en el que acabava de caure, va sentir que també aquella obsesió havia caigut. Diuen que un dolor és tapat per un altre més fort. Potser amb aquella caiguda havia aconseguit arrencar aquella cadena que l’empresonava. Ja no el volia veure, ni tan sols volia un per què. Ara ja tan li feia tot, només es volia aixecar i tornar a mirar el futur amb esperança i així ho va fer acompanyada dels seus estimats ninos d’ull blaus...