Jo estimo Raskolnikoff

L’Alba aquell dia va arribar tard a la classe de Microeconomía. Havia perdut la noció del temps acabant les ultimes planes de Crim i Càstig, i ara havia de seure en els últims bancs de la classe. Va ser així quan es va fixar en ell. Assegut en un racó de darrera. Tenia uns folis damunt la taula que anava omplint de dibuixos fets en bolígraf i llargs paràgrafs de lletra intel·ligible. Tenia uns cabells negres despentinats i uns ulls petits. A estones escoltava les explicacions i a estones perdia la mirada en el tros de cel que es veia des del gran finestral. Anava vestit amb uns pantalons de pana blaus, un jersei gris i una samarreta blanca a sota. En un moment es van creuar la mirada i ella el va somriure descaradament. Era ell, en Raskolnikoff, tal com l’havia imaginat en tots aquells dies que havia devorat la novel·la. Havia sofert amb ell i l’havia estimat sense sentit, i ara el tenia assegut al seu costat.

Des d’aquell dia sempre seia al seu costat, i havia anat treien excuses per poder iniciar converses al final de cada classe. Ell, no era gens parlador, assentia amb el cap o deia paraules sense lligar, com “be” , “gens”, “ok”, “horrorós”,...però amb això i sobretot amb el fet de que no decidís rebutjar la seva companyia en tenia prou. A més, l’Alba era molt xerraire, i quan li va semblar que ja tenien una relació d’amics, li explicava coses de la seva casa, les aventures d’aquell dia venint a classe, o les excursions del cap de setmana, i ell seguia totes les explicacions sense protestar ni demanar.

Un dia li va demanar si havia llegit mai Crim i Càstig, i ell va dir un “no” molt sec i va marxar sobtadament. Cada cop l’Alba estava convençuda de que el seu amic tenia algun terrible secret que havia d’amagar i ella el volia salvar dels terribles remordiments i donar-li un sentit a la seva vida. Desprès d’aquell dia no va tornar a classe en una setmana. L’imaginava a casa enfebrat, tenint mal sons, i ella no sabia com localitzar-lo. Ara era ella qui seia en el seu racó del final de la classe i perdia la mirada al cel, pensant en ell, patint amb ell, fins i tot sentia que tenia unes dècimes de febre i no volia prendre analgèsics per sentir-lo més a prop. Tot plegat era un despropòsit, enamorada d’un perfecte desconegut que possiblement acabava de matar unes velles a cops de destral....

Una setmana més tard va tornar. Duia la mateixa roba de sempre, però semblava més prim i cansat i duia un bon cop a la cara. Quan el va veure l’Alba el seu cor va saltar d’alegria i de por a l’hora. Llavors ell va començar a parlar. Hola, que tal aquests dies?, em deixaràs els apunts? Va resultar que el Raskolnikoff tenia una novia que estava estudiant filologia Rusa a Moscú, i aquella setmana l’havia anat a veure per que sentia que les coses no anaven be. La va trobar abraçada al seu professor de llengua i a sobre li van clavar una pallissa per que es pensaven que l'estava acosant, ...l’Alba l’escoltava amb els ulls oberts....no els va esquarterar amb una destral, ni res, va ser ell el ferit, i així va tornar a casa trist i enrabiat amb ell mateix, i ara ella el salvaria d’aquell pou de tristesa....