Amantis religiosa

Missatge amunt, missatge avall, tot plegat encara no estic segur que res hagi estat real. M’havia mantingut ferm a la temptació. Tant de temps contenint-me em suposaven immune als teus encants. Per això, quan aquell vespre et vaig dir que acceptava ser el teu company de somni  vaig pensar que tot plegat seria una broma de les teves.

En el cotxe estaves radiant. Els llavis tan vermells ressaltaven en la teva pell blanca i vaig començar a sentir que alguna cosa a dins meu trontollava. Vas entrar en un garaig estrany, tot eren cortines negres i un aparcacoches ens va acompanyar entre passadissos solitaris a una habitació en penombra i molts miralls. Tu anaves rient, com sempre i al tancar-se la porta em vas agafar de les mans i em vas mirar feliç dient ara només som un home i una dona amb moltes ganes de plaer. La sang va començar a bullir. Et vas treure la roba i vaig descobrir el teu cos, molt més voluptuós del que m’imaginava. Vas agafar-me la ma i feies que t’acarones suaument. Jo estava paralitzat, mort de por i a l’hora cremant per dins. Després vaig perdre la raó. Només recordo sentir-me com una bestia, arrencant-te la roba que et quedava i besant-te com si fos la única cosa que em podia salvar, cavalcades i gemecs i el teu somriure als llavis.

Desprès tornar a la residencia del seminari encara hipnotitzat pel teu olor, i tornar a les meves oracions del vespre. Avui tot em sembla tan somni com a tu. I no puc evitar esbotzar un somriure quan ho recordo.