la morbosa cam

La punyetera cam no acabava de funcionar. Sabia que ell estava allà, a l’altre costat, esperant-la, que feia estona que havia tancat la porta del seu estudi, que havia abaixat la llum i posat musica suau, que fins i tot s’havia descordat la camisa; ho sabia perquè li ho acabava de dir per telèfon…. “Vine, t’espero. .serè teu… obra la cam..”. Estava molt nerviosa, perquè mai ho havia fet, això de connectar-se amb un desconegut per la cam. Va anar a l’habitació de la filla gran i va agafar-li l’aparell i se’l va emportar a l’estudi, a on en Víctor i ella tenien el portàtil. Tenia l’adreça d’ell apuntada en un paper, al costat del telèfon al que l’havia trucat, després que l’Assumpta, la seva companya de feina, li havia dit que truqués, que era un tio molt guai que ella havia conegut pel xat i que feia coses per morir-se. Clar que l’Assumpte era separada i sense fills, i ella casada i amb dos adolescents. Però no s’havia resistit a la temptació. La morbosa temptació de trucar-hi, presentar-se, parlar-hi ben bé vint minuts, els imprescindibles per posar-se a mil amb les coses que ell l’hi deia i finalment, vèncer la temptació d’anotar-se l’adreça per escriure’l pel messenger i veure’l, tal com s’havia anunciat.
Però la punyetera cam no funcionava. Quedava fixa la pantalla, tota negre. I només de quan en quan, sortia una frase punyent…”nena.. que no vens?..va conecta-la”…
Mentre l’instal·lava havia tingut temps de passar-se la pinta, retocar-se una mica els llavis, descordar-se un boto, bé, dos, i sobretot, anar a fer un pis ràpid que els nervis li havia provocat de manera inoportuna.
Passava el temps. Va parar i engegar el portàtil dues vegades. Va prémer el reset. Va endollar i desendollar-lo. I al final, presa del nervis, va estavellar-la a la paret, just en el moment que la Laia, la filla de dotze anys, entrava a l’habitació i deia.. "mama..que fas?"