amors extranys

La Clara estimava l’Abel amb bogeria, d’una manera irracional. Des que el va coneixer va sentirse atreta per ell sense remei: era realment magnètic. Durant els anys que feia que el coneixia ho havia perdonat tot: enganys, mentides, s’havia rebaixat tant com ell li havia demanat, li deixava fer amb el seu cos el que ell volia, aguantava les seves plantades amb plors i en secret i quan ell la tornava a trucar li donava les gràcies i el besava per tot el cos i l’acaronava pensant que potser aquell cop seria l’ultim cop que el veureia. Quan ell la posseia, feia que ella ho oblidés tot, es concentrava en el plaer absolut que només ell li donava i al mateix temps es sentia la dona més dona del món, per uns moments sentia que estaven en igualtat de condicions i que era en aquells moments de nuesa, suor i plaer que ella el posseia, i ja en tenia prou.

L’Abel era un home singular. Havia trencat amb la seva parella estable ja feia uns anys i es dedicava a tastar la solitut de la vida, amb les coses bones i amb les nits fredes. Quan va coneixer la Clara tenia dos mitjes novies que no li feien sentir ni fred ni calor, que ni tan sols servien per acompanyar les palles solitaries de la dutxa matinera. La Clara era diferent: era passió, però també era dolçura, tenia un cos bonic, i un punt de marrana que el perdia. Era molt diferent del que havia conegut abans, desprenia una frescura, una innocencia que no havia conegut als 16. Però a més la Clara tenia una cosa que no tenien les altres. Malgrat fer-li la vida impossible, dominar-la, humiliar-la, despreciar-la,..al contrari del que feien les altres dones d’odiar-lo i al final ignorar-lo, ella seguia obeint, sentia que ella era seva, i tenia un sentiment desconegut per ell. Potser era amor el que ella sentia. Amor, una paraula tabu, un sentiment desconegut, que el feia ser encara més cruel amb ella… Fins que un dia es va rendir a l’evidencia i li va demanar que es casessin.

Van ser feliços just 1 any, llavors la passió i el dolor contingut van tranformar la Clara en una dona singular, que dominava el seu home de la mateixa manera que ell ho havia fet abans. I ell ho aguantava estoicament, per que havia après a estimarla i per que quan ella li feia l’amor es sentia l’home més feliç del món.