florifobia

L’Anna era florofobica, i era comprensible. El seu xicot de l’Institut la va deixar per sortir amb la Begoña, que no era tan maca com ella però es deia que feia unes bones palles. A la facultat el seu primer novio formal la va deixar per la Rosa, que no era tan riallera pero deien que follava molt be. I quan ja estava refeta va enxampar al seu marit amb una tal Margarita que no sabia que feia millor que ella, però ara tan li feia. I així va anarse topant amb Alegries que li feien moving, amb Violetes que la despreciaven i aixi va anar odiant les flors.


L’Anna tenia un jardi precios que havia omplert d’arbustos preciosos com el boix i les falgueres, tots sense flors és clar. Per que ara fins i tot li provocaven palpitacions. Aquell dia és sentia contenta, tenia una cita a cegues amb l’home de la seva vida. Ja feia temps que xatejaven i realment estaven fets l’un per l’altre. L’esperava amb ansies en un banc del laberint d’Horta, rodejada de xiprers. I va apareixer ell: amb un clavell a la solapa, amb una camisa hawaiana de mil flors, amb un ram d’orquideas i posantse de genolls li va dir ets el meu pensament més meravellos que mai he tingut.

De cop i volta l’Anna es va sentir morir, va perdre el mon de vista per un instant, el cor li bategava massa de pressa i no podia respirar. Només sentia una i altre vegada una veu que deia sóc el seu pensament….I va obrir els ulls, el va tornar a mirar, i va veure un parterre ple de pensaments amb aquells colors violetes, grogs, blaus, taronges,…i va pensar que era precios i va sentir que aquell home l’havia curada i se sentia molt i molt feliç.