dissabte, 22 de desembre de 2007

Per primer cop

Mentre mirava aquella rentadora s’adonava que aquell era el primer cop de moltes coses. Havia deixat la seva familia per intentar formar-ne una altre, al menys durant el mes que havien llogat l’apartament per passar les vacances. Per primer cop viuria amb el seu xicot com si fos per tota la vida.. Li feia tanta ilusió poder adormir-se als seus braços desprès d’haver fet l’amor, sense haver de correr per tornar a casa dels pares. Desitjava tant poder despertar al seu costat, sentir el seu cos descansat a prop, notar la famosa trempera matinera, portarli l’esmorzar al llit amb un petó, i dir-li bon dia amor, i potser tornar a gaudir d’una estona de sexe a la llum del dia. Poder anar a comprar junts, cuinar junts, fins i tot escombrar junts,…tot seria meravellos. I ara mentre pensava en les seves ilusions es sentia marejada. Potser no hauria d’estar tanta estona mirant com donava voltes aquella rentadora, però és que era el primer cop que en veia una funcionant; a casa seva en tenien una de carrega superior, i veure com les seves calces anaven colocant-se i recolocant-se li semblava tan màgic com les flames del foc o les ones del mar. I mentre ella mirava la rentadora ell l’espiava contemplant la bellesa de la seva xicota, i admirava la seva capacitat per distreures amb les coses més senzilles. Per aixó l'estimava tant.

dimecres, 12 de desembre de 2007

A les penes xocolata

L’Alba baixava les escales de casa. L’ultima mirada al mirall del rebedor. Estava preciosa: una camisa blanca molt escotada, uns texans marcant el seu precios culet, els cabells arrissats llarguissims ben posats per un dia, fins i tot s’havia posat rimmel!!!. Era la seva primera cita sexual amb el seu gran amor. S’havien conegut en un xat i ja feia massa temps que flirtejaven. Ella s’imaginava cada racó del seu cos, sabia exactament com l’hauria de tocar per que ell sentis plaer com mai i en tenia moltes ganes. També sabia que només ell la sabria acaronar, que només ell sabria tocar el seu sexe per aconseguir el gran orgasme. El fet de que ella fos casada deixaria de ser un impediment. El seu matrimoni havia estat un accident, i ara refarien la seva vida. A partir d’ara només serien ells dos, ja no haurien d’amagarse més.

Repassava mentalment els detalls de la cita. Havien quedat al costat de la catedral, amagats entre els turistes. Tenien una habitació reservada en una petita fonda. Estava nerviosa i exitada. En el bolso portava una sorpresa per a ell: un pot de xocolata en pols. Era la fantasia sexual d’ell, untarse en xocolata per que despres ella li anes llepant llaminerament, i aixó es el que ella desitjava fer. Potser despres podria provar ella de transformar la seva flor en una altre llaminadura…

S’esperava asseguda en aquell petit pati de davant del Museu Mares, quan li sonà el movil, era ell. Què passa? On ets? La veu de l’Alba tremolava. Ell estava serio. Ho sento Alba, no vindré. No tinc valor. T’estimo moltissim però ens fariem mal. Ho sento de veritat. Adeu.

El món de l’Alba de cop es va ensorrar, fins i tot es va marejar uns segons. Si tot s’havia acabat volia dir que havia de tornar a la seva vida de sempre, que tots els somnis davant d’una pantalla i d’un movil havien estat nomes somnis. Que estupida es sentia, i que dolenta per pensar en una traició. Tota ella mudada per un altre home, amb aquelles calcetes tan precioses que estrenava avui, es sentia desprotegida, especialment perque no duia els sostenidors per estar mes provocativa,…i amb aquell pot de xocolata. Que collons feia allà amb un pot de xocolata en pols???. De sobte va sentir gana, molta gana. I mentre anava recordant els bons moments d’aquell somni anava sucant un dit a la xocolata i anava tornant a la vida real. Llepava la xocolata dels dits a poc a poc fixant la mirada en una rajola del terra, i no s’adonava que al davant hi havia el seu princep blau que la mirava encuriosida, i excitantse per moments. M’en dones?

divendres, 7 de desembre de 2007

Camus deia

Si Res no existeix Tot és permès.

(ho veus? no només ho penso jo)

més gelos (les cinc cares de la lluna)

Diari de la Maria
Avui m’he trobat a la Beth mentre esperava l’autobus per anar cap a Igualada. Estava radiant!!! Guapissima, se la veia feliç. Encara recordo quan anavem a les monjes. Sempre juntes, parlant dels nois que ens agradaven i fent-nos preguntes sobre el sexe. Avui, si hagues tingut temps li hauria parlat dels meus homes. De la doble vida que porto, del meu matrimoni, del meu amant, i li hauria preguntat per què es tan complicada la vida. Per que el bon sexe sempre es troba fora de casa? De petita la Beth sempre m’havia envejat. Sempre tenia gelos de mi, de les meves nines, dels meus vestits, de la meva habitació, però per a mi aquest gelos significaven que ella m’estimava, m’estimava tant que volia lo meu i en certa forma a vegades la provocava sempre ensenyant-li les noves adquisicions de la Nancy. Però avui no ha estat així. Avui era una dona feliç i segura d’ella mateixa, i el més impresionant, la seva fe en la Trinitat que no va aconseguir tenir en aquella escola de monjes, sembla que l’ha trobat a la vida. Realment m’ha impresionat: “Mira Maria necessito explicar-t’ho per que tu has estat la meva confident molts anys, el meu secret son les tres persones que porto al cor”.

Però mentre acabava la seva frase ha arribat la Hispano Igualadina i ens hem hagut d’acomiadar…ara sóc jo la que sento gelos d’ella. Potser si que en contes de tan fullar hauria de resar una mica més.

Diari d’un marit
Són les 9 del vespre. A aquesta hora la dona ja haurà fet el sopar, banyat els nens, donat sopars i segurament ja haurà acabat amb el tercer conte. Potser hauria d’anar tancant el PC. De fet és cert que tinc molta feina, i que provablement hauré de treballar el cap de setmana, però també és cert que m’en adono que no tinc ganes d’arribar a casa. Em sento un estrany. Els nens i la dona han fet una pinya i jo no sento que formi part del seu joc. Des que han anat naixent els nens jo m’ho he anat mirant des de fora. Des del primer dia sentia que algú m’estava prenent la meva companya, que algú estava absorvint el seu cos (especialment mentre mamaven…) però també el seu amor. Se que sentir gelos d’un fill és terribe, ara en tinc tres, i segueixo sentint gelos no només dels fills, també d’una dona que abans era la meva companya i ara és una rival en el joc dels meus fills. Deu meu!!! Estic malalt!!! Però es que m’he quedat sense companya i no se com recuperarla!!!!

Diari d’un amant
Avui he estat amb ella. Ha sortit més d’hora de la feina i hem gaudit de 3 hores de sexe del bo abans que hagues d’anar a buscar els seus fills a l’escola. Que bona està!!! I com folla!!!! Te un cos espectacular, ningú diria que ha parit 3 fills!!!! Se que ens portem 16 anys de diferencia, i que ella mai serà meva de veritat però quan em parla del seu home, de quan es van coneixer, tinc una sensació extranya. Com pot haver sigut tan capullo de deixarla escapar? Tot el que no faci amb ell és per a mi, però a vegades, després d’haver fet l’amor, me la quedo mirant. Ella es queda arraulida en el meu pit i jo li acarono la seva pell tan fina, i de sobte penso que cada nit ell la tindrà així i em crema el cor. Llavors quan ella marxa corro a trucar a alguna de les meves amigues de la facultat que sempre estan disposades i me les acabo follant amb rabia, una mica per castigarla a ella, una mica per castigar a totes les dones que no puc posseir.

Diari d’un blocaire empedernit
Avui no s’ha conectat al migdia. L’he trobat a faltar. Aquesta fada que ja fa uns mesos vaig coneixer per internet em causa una sensació extranya. Sóm animes bessones, pensem de la mateixa manera, les nostres vides sempre han estat paraleles: tots dos casats i amb fills, tots dos enginyers, a tots dos ens agrada escriure, …te un sentit de l’humor com cap dona he conegut, i li encanta el sexe oral,… de fet escrit tant com a mi. Els seus relats erotics m’apassionen. M’imagino que els ha escrit per mi, encara que el seu protagonista tingui 16 anys menys que jo, i mentre la llegeixo, sovint acabo amb una erecció impresionant. M’he acostumat als seus contes, als seus posts en el meu bloc, a les llargues estones xerrant en el messenger al migdia o quan la familia dorm. I avui que ella no hi és sento com si m’hagues abandonat. Potser ara està llegint un altre blog, potser ja s’ha cansat de la timidesa d’un pobre home casat que te molta imaginació, però que no seria capaç de trair la seva dona a la realitat. Potser ha decidit complir els seus somnis erotics amb algú, potser fins i tot algú més jove que jo. Ohhhh, qué és aquest sentiment? Vol dir que sento gelos de no pertanyer al seu mon real?

Diari de la Beth
Avui m’he trobat la Maria!!! Que guapa estava, i qué feliç que es veia!!! Com sempre no puc evitar sentir una especie de gelos per la seva vida, ella ha aconseguit la felicitat amb un sol home. Tenia tantes ganes de xerrar amb ella. Només a ella li podria parlar dels meus homes. Del meu estimat marit, que m’ha donat tres criatures meravelloses, que m’ha donat una estabilitat que no havia aconseguit en ma vida, però que ara em te una mica abandonada per que la feina l’absorveix més del que els dos voldriem. Li parlaria del meu estudiantet que vaig coneixer un dia en el vilaweb, un nano divertit, amb el que descobrim els secrets del sexe, les passions obscures, un nen tendre i dolç i amb una tranca espectacular, que es una font inesgotable d’inspiració dels meus relats erotics. Però sobretot li hauria parlat de l´home que en aquests moments m’ha trencat el cor, que només amb els seus escrits, amb les seves converses al messenger m’ha fet sentir una dona diferent, una dona complerta, una dona estimada, una dona feliç en la seva infelicitat. De fet li anava a explicar tot aixó quan de sobte ha hagut de pujar a l’autobus.

dijous, 6 de desembre de 2007

Maria Calas...O mio babbino caro

http://www.youtube.com/watch?v=SvrHxQ3qjAE&NR=1

AMORS QUE MATAN
O mio babbino caro,mi piace è bello, bello;vo'andare in Porta Rossaa comperar l'anello!Sì, sì, ci voglio andare!e se l'amassi indarno,andrei sul Ponte Vecchio,ma per buttarmi in Arno!Mi struggo e mi tormento!O Dio, vorrei morir!
Babbo, pietà, pietà!Babbo, pietà, pietà!

dimecres, 5 de desembre de 2007

perdó

Estima'm quan menys m'ho mereixi per que és quan més ho necessito

divendres, 30 de novembre de 2007

gasoil per la nena

Demà seria el gran dia. Havien estat setmanes preparant ho tot d’amagat dels amics i familiars. Aquella aventura ja havia començat abans de partir. Havien comprat 2 guies del Marroc que ella havia amagat entre els llibres de la biblioteca de casa, forrades aixó si amb tapes d’altres llibres. Ell sempre deia que el millor lloc per amagar un elefant era el zoo. El que no contava es que a la mare d’ella li començava a extranyar aquell interes sobtat per la inmensa colecció de llibres que havia heretat dels seus avis, però no li deia res per que mirar un llibre sempre és una cosa bona. Sospitava que la nena estava llegint el Decameron, o las edades de Lulu pel seu comportament tant estrany,…i per que de fet sense voler la guia estava amagada en la secció de llibres menys decents que ocupaven un racó discret de la biblioteca.

I Certmament del comportament de la Elisabet era estrany. De sobte sempre estava tancada a la seva habitació emprovantse roba, classificant discretament la roba que s’en portaria pel gran dia, consultant mil págines a internet per tenir més clara la ruta que haurien de seguir. La mare l’espiava quan no hi era, però nomes es trobava amb un pc sense historic d’internet, ni tan sols quedaven rastre de fitxers temporals. Va pensar que la nena debia estar descobrint la seva sexualitat, i que necessitava desfogarse, era llogic a aquelles edats, ella també ho havia viscut…

El que no sabia la mare és que ella estava bojament enamorada d’en Josep, el jardiner, un home deu anys més gran que la Elisabet, alt i fort, treballador de mena pero que feia un parell d’anys sempre feia una pudor insuportable a gasoil. A la Elisabet li agradava aquella olor. Al principi olorava els bidons que tenien enmagatzemats per fer servir la talladora de gespa i la serra, després no es conformava amb olorarlos, untava un drap amb el gasoil i en un racó de la cabana del jardiner, tumbada en una gandula vella es masturbava envoltada dels aromes del combustible. Un dia en Josep la va sorprendre, ella seguia la seva placida feina, amb les mans ben fortes fregantse entre les cames, esperant arribar a l’orgasme. Aquella imatge de la senyoreta refinada i brillant buscant amb rabia un orgasme mentre olorava un drap amarat de carburant va paralitzarlo un instant. Però ben aviat va sentir que el rec sanguini es feia fort entre les cames. Aquella neneta de 16 anys era deliciosa. Va acostarse lentament sense pensar en res més que en multiplicar el plaer que sentia, i li va començar a susurrar a l’orella lo bonica que era i lo molt que la desitjava. Ella no es va espantar, al contrari. Va agafar la seva ma i la va acostar a les seves cames. Aquell va ser el principi d’una gran passió.

Desde llavors en Josep feia olor de gasoil i ella es tornava boja amb la seva olor, tant boja que va decidir fugir, viure aquella aventura que sempre havia somiat. Travessar el desert amb ell…i un cotxe carregat de gasoil, es clar!!!!

dissabte, 24 de novembre de 2007

marques per sempre

Aquella tarda havia decidit que volia desconectar del món. Ja no soportava més estar entre les parets de la casa. La companyia del David ara li era insoportable. Passejava i recordava com havia pogut arribar fins aquí. Mentre caminava cap el camí que baixava al riu es mirallava als vidres de les portes de les cases. El que veia era una dona vella, amb cabells curts i mal tenyits, la seva panxa era grasoneta i les cames s’assemblaven més a cuixes de porc per fer pernils que aquelles cametes que un dia havia tingut. Ja només li quedava el perfil de nas respingó i aquells ulls verds petits de guilla que sempre havia tingut. On havia anat a parar aquella princesa de conte? Fins i tot no recordava aquell somriure permanent a la cara i que li havia deixat com a record aquelles marques entre els llavis. Quants anys havien passat des que va decidir el canvi de rumb de la seva vida?

Deu anys enrera era una dona de bandera, aconseguia tot el que volia, sempre caminant a la vora del precipici, aquella seguretat de les adolescents, aquell cos escultoric, aquell curull de vida que nomes te la gent feliç. I ell va apareixer com un miratge, com una fruita prohibida que promet ser la clau del paradis. El va creure, el va estimar, i sobretot el va desitjar. Va viure uns primers anys emocionants amb ell. Coneixel cada dia una mica era emocionant, l’anava descobrint a poc a poc, com qui desembolica una caixa de bombons, descobria la seva dolçor pero també aquell mal geni que la deixava arraconada en una habitació fins que passava la tempesta. Ell sempre tenia coses per explicar, cada dia una historia nova sobre el per què de tot plegat, fins que va començar a repetir i repetir cada una de les seves històries que cada cop li semblaven menys gracioses i més patètiques.

El sexe si que era bo. Ho va ser fins que van començar a deixarse, just quan ella va deixar la feina perque ell la volia sempre a casa. Al principi no tenia limits. Cada dia feient una descoberta, una nova sensació. Va ser l’unic home que la feia tremolar de plaer, que la feina anar molla nomes dientli alguna cosa a cau d’orella. La sea veu, el seu tacte acceleraven el rec sanguni del seu cos de manera instantania. Ara s’en adonava que ho va deixar tot per fer l’amor amb ell cada dia. Pero allò no era suficient.

Va arribar al riu. Sentia el soroll de l’aigua que anava corrent, notava la fredor de l’aigua nomes mirantla. Li agradava passejar per allí i ara, a l’atardor encara més. Les fulles dels arbres lluien els seus millors colors. L’ocre dels roures, el groc dels pollancres, el color teula dels faixos,…i allí estava aquell precios liquidambar vermell. El rei del riu. La seva planta discreta al costat dels pollancres ara es creixia amb el vestit que li donava la tardor cada any.

I llavors es va acostar i va veure aquelles lletres escrites a l’arbre desde feia més de 20 anys: Joan estima Núria. Aquella ferida a la crosta també era una ferida per ella. Per què el va canviar?

dilluns, 19 de novembre de 2007

Las edades de Lulu



Sumida todavía en los temores de una infancia carente de afecto, Lulú, una niña de quince años, sucumbe a la atracción que ejerce sobre ella un joven, amigo de la familia, a quien hasta entonces ella había deseado vagamente. Después de esta primera experiencia, Lulú, niña eterna, alimenta durante años, en solitario, el fantasma de aquel hombre que acaba por aceptar el desafío de prolongar indefinidamente, en su peculiar relación sexual, el juego amoroso de la niñez. Crea para ella un mundo aparte, un universo privado donde el tiempo pierde valor. Pero el sortilegio arriesgado de vivir fuera de la realidad se rompe bruscamente un día, cuando Lulú, ya con treinta años, se precipita, indefensa pero febrilmente, en el infierno de los deseos peligrosos.

dissabte, 17 de novembre de 2007

cartellera de cinema


"Johana Crane (Katheleen Turner), de días es una eficiente y valiosa empleada de una empresa textil de ropa deportiva, pero lo que todo el mundo desconoce es que lleva una doble vida y que esa mujer fría y calculadora se transforma de noche en la sensual y atractiva prostituta "China Azul", que acepta dinero a cambio de cumplir los sueños eróticos de sus clientes."

divendres, 16 de novembre de 2007

permetrina

Mare...em pica el cap...

O no!! Un altre cop!!! Ja feia temps que els polls no havien fet cap en aquella casa...o hauria de dir no havien fet casa en aquell cap?.
El fet és que quan es fa una inspecció per confirmar els pitjors presagis apareixen aquelles criatures allargades i repulsives tens una sensació com de plaga bíblica. “Qué he hecho yo para merecerme esto?” Comences a recordar on i amb qui hem estat per saber quin és l’origen de l’epidèmia. Sents una ràbia perquè realment, ningú es culpable. Recordo aquella amiga, tan neta, tan elegant, sempre ben perfumada, que va anar al dermatoleg perque sentia picors (i no a la figa, que potser també), eren els típics picors de polls, i quan el metge li ho va diagnosticar va ser presa del pànic...i llavors...tota la família va donar positiu en la recerca d’inquilins, i tots es van haver de posar aquelles bosses de plàstic amb els cabells ben untats de permetrina. Era una imatge realment surrealista la d’aquella família tan glamurosa plena de polls.

Diuen que qui no es consola es per que no vol, i que mal de muchos (o al menys mal de gent respectable) consuelo de tontos...pero consuelo. O sigui que amb aquell exemple, vam haver de passar tots la inspecció. Per sort només hem tingut un positiu, però tots ens hem untat de xampus antiparasitaris, i hem fet acopi d’aquest meravellos elixir anomenat permetrina, que venen a les farmacies acompanyat d’aquella pinta de pues tan temible. I hem hagut de rentar llençols i coixins amb aigua ben calenta....

I crec que per fi els hem fet fora, però l’ensurt va ser terrible. Es que jo tinc els cabells molt llargs, i sempre l’he tingut, i de petita, aquelles tardes amb la mare passant-nos la pinta, eren doloroses. I aquelles nits dormint amb una bossa de plàstic al cap amb els cabells xops de vinagre eren humiliants. I si es morien els polls era mes per ofegament que per altre cosa. O sigui que gràcies als pares de la permetrina, i a veure si algú inventa alguna cosa per que els polls siguin esterils ( o que potser aixó aniria en contra dels pares de la permetrian? Aixxxxx sempre aquests dilemes existencials!!!!

dijous, 15 de novembre de 2007

inspiració

Un soneto me manda hacer Violante
que en mi vida me he visto en tanto aprieto;
catorce versos dicen que es soneto;
burla burlando van los tres delante.

Yo pensé que no hallara consonante,
y estoy a la mitad de otro cuarteto;
mas si me veo en el primer terceto,
no hay cosa en los cuartetos que me espante.

Por el primer terceto voy entrando,
y parece que entré con pie derecho,
pues fin con este verso le voy dando.

Ya estoy en el segundo, y aun sospecho
que voy los trece versos acabando;
contad si son catorce, y está hecho.

Lope de Vega