dijous, 14 de febrer de 2008

florifobia

L’Anna era florofobica, i era comprensible. El seu xicot de l’Institut la va deixar per sortir amb la Begoña, que no era tan maca com ella però es deia que feia unes bones palles. A la facultat el seu primer novio formal la va deixar per la Rosa, que no era tan riallera pero deien que follava molt be. I quan ja estava refeta va enxampar al seu marit amb una tal Margarita que no sabia que feia millor que ella, però ara tan li feia. I així va anarse topant amb Alegries que li feien moving, amb Violetes que la despreciaven i aixi va anar odiant les flors.


L’Anna tenia un jardi precios que havia omplert d’arbustos preciosos com el boix i les falgueres, tots sense flors és clar. Per que ara fins i tot li provocaven palpitacions. Aquell dia és sentia contenta, tenia una cita a cegues amb l’home de la seva vida. Ja feia temps que xatejaven i realment estaven fets l’un per l’altre. L’esperava amb ansies en un banc del laberint d’Horta, rodejada de xiprers. I va apareixer ell: amb un clavell a la solapa, amb una camisa hawaiana de mil flors, amb un ram d’orquideas i posantse de genolls li va dir ets el meu pensament més meravellos que mai he tingut.

De cop i volta l’Anna es va sentir morir, va perdre el mon de vista per un instant, el cor li bategava massa de pressa i no podia respirar. Només sentia una i altre vegada una veu que deia sóc el seu pensament….I va obrir els ulls, el va tornar a mirar, i va veure un parterre ple de pensaments amb aquells colors violetes, grogs, blaus, taronges,…i va pensar que era precios i va sentir que aquell home l’havia curada i se sentia molt i molt feliç.
video

diumenge, 10 de febrer de 2008

somiar

Tot just arribaven de passar el cap de setmana a la casa d’Alp. El petit havia estat plorant una bona estona i els altres dos no paraven d’empipar-se. L’Eva pensava que era per que els havia tocat massa el sol. El marit de l’Eva deia que eren uns nens malcriats i mimats i que els havia de deixar plorar per que es curtissin. Tots estaven cansats, havien esquiat tot el dia, i el viatge havia estat més pesat que altres dies, amb més retencions de les normals. Ara l’Eva desfaria les maletes i es posaria a fer el sopar, mentre el seu marit llegiria els diaris del dia, per que havia d’estar informat dilluns a la feina. L’Eva banyaria les 3 criatures, els donaria el sopar malgrat que quan estan cansats es dificil fer-los menjar res i els explicaria 3 contes abans que s’adormissin. Desprès posaria la rentadora i prepararia les motxiles per l’endemà i seuria una estona davant la tele només per descansar una mica i seure amb el seu marit, que mira molt interessat tots els resums dels partits de futbol del cap de setmana. Avui l’Eva tindrà sort. El seu marit també està cansat i no li demanarà que li menji la polla i despres s’obri de cames. Avui podrà anar a dormir sense extra.
….
Mentre l’Eva es despulla per posarse el pijama es mira al mirall nua. Ja no recordava lo bonica que era. Abans de dormir es treu la pinsa que li recull la seva llarga i arrissada cabellera, i es mira recordant quan era jove. Quan a la facultat de dret feia fer bojeries a més d’un company i fins i tot a algun professor. Recorda els seus primers judicis guanyats, i el seu primer amor i es torna a mirar tota nua mentre fa volar els cabells com si fos una artista de cine en una sesió fotogràfica.
……
L’Eva ja dorm. Ara somia en un princep blau que la ve a rescatar a ella i als seus petits. Somia que el princep somriu tota l’estona i li acarona els rinxols mentre li diu: no pateixis princesa tot anirà be.

diumenge, 3 de febrer de 2008

la morbosa cam

La punyetera cam no acabava de funcionar. Sabia que ell estava allà, a l’altre costat, esperant-la, que feia estona que havia tancat la porta del seu estudi, que havia abaixat la llum i posat musica suau, que fins i tot s’havia descordat la camisa; ho sabia perquè li ho acabava de dir per telèfon…. “Vine, t’espero. .serè teu… obra la cam..”. Estava molt nerviosa, perquè mai ho havia fet, això de connectar-se amb un desconegut per la cam. Va anar a l’habitació de la filla gran i va agafar-li l’aparell i se’l va emportar a l’estudi, a on en Víctor i ella tenien el portàtil. Tenia l’adreça d’ell apuntada en un paper, al costat del telèfon al que l’havia trucat, després que l’Assumpta, la seva companya de feina, li havia dit que truqués, que era un tio molt guai que ella havia conegut pel xat i que feia coses per morir-se. Clar que l’Assumpte era separada i sense fills, i ella casada i amb dos adolescents. Però no s’havia resistit a la temptació. La morbosa temptació de trucar-hi, presentar-se, parlar-hi ben bé vint minuts, els imprescindibles per posar-se a mil amb les coses que ell l’hi deia i finalment, vèncer la temptació d’anotar-se l’adreça per escriure’l pel messenger i veure’l, tal com s’havia anunciat.
Però la punyetera cam no funcionava. Quedava fixa la pantalla, tota negre. I només de quan en quan, sortia una frase punyent…”nena.. que no vens?..va conecta-la”…
Mentre l’instal·lava havia tingut temps de passar-se la pinta, retocar-se una mica els llavis, descordar-se un boto, bé, dos, i sobretot, anar a fer un pis ràpid que els nervis li havia provocat de manera inoportuna.
Passava el temps. Va parar i engegar el portàtil dues vegades. Va prémer el reset. Va endollar i desendollar-lo. I al final, presa del nervis, va estavellar-la a la paret, just en el moment que la Laia, la filla de dotze anys, entrava a l’habitació i deia.. "mama..que fas?"