dijous, 28 d’octubre de 2010

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Adèu a la roba d'estiu


Cada any al començar el fred seguia el mateix ritual: baixava les caixes plenes de roba de les golfes a l’habitació, i anava buidant els calaixos i l’armari deixant la roba damunt del llit. Desprès anava omplint un altre cop els calaixos i l’armari amb la roba que anava traient de les caixes. Al final, només li quedava reomplir les caixes amb la roba d’estiu. Ho feia a poc a poc, anava plegant les samarretes de colors, que gaire be no havia portat en tot l’estiu i les col•locava amb delicadesa dins les caixes. Ho feia com si es tractés d’omplir una ouera, procurant que no quedessin arrugues i mentre ho feia recordava els moments en els que havia portat aquella peça. Recordava passejos per la platja, converses asseguda en un banc del passeig, l’olor de mar, una posta de sol i el tacte d’una ma dient adéu. Records que havien deixat la seva empremta en aquella roba de colors.

Per sort o per desgràcia, la Maria feia molts anys que treballava en uns grans magatzems on li feien portar un uniforme molt elegant. Pantalons i americana negres i una camisa grisa amb repunts negres. Aquella era la roba que portava els 240 dies de l’any que treballava. I quan arribava a casa se’l treia i es posava sempre el vestit d’estar per casa. Per això mirar tota aquella col•lecció de roba que tenia des que estudiava li feia certa gràcia, i tot i no fer-la servir seguia posant-la als calaixos i a les caixes en el seu ritual de pas estacional.

I mentre endreçava i recordava amb nostàlgia temps passats, va trobar uns texans alts de cintura que ja estaven passats de moda però que igualment es negava a llençar i se’ls va voler posar per saber si la seva cintura seguia sent la mateixa que tenia feia vint anys. Es va treure el vestit d’estar per casa i se’ls va posar. La seva cara es va il•luminar amb un somriure mentre es mirallava. Només portava uns sostenidors negres i aquells texans passats de moda però seguia tenint el mateix cos. I mentre s’anava mirant va posar la ma a la butxaca de darrera i va trobar un tros de paper mig desfet que havia sobreviscut a la ultima rentada. Encuriosida el va desplegar i va poder llegir: “...un somriure a la vida buscant dins la tenebra un feble punt de llum, com miratge desèrtic t’he trobat Maria a tu”.

Per fi havia trobat aquell poema que tant havia buscat en moments de nostàlgia!!!. Ja no estava sencer però el recordava gaire be tot de memòria. I sobretot recordava el seu autor, com l’havia estimat, i com s’havien acomiadat quan ell marxava als Estats Units a estudiar i ja no en va saber res més. Eren temps en que no existia internet, ni movils, i totes les distàncies eren una vida.

Un altre somriure va aparèixer en la cara de la Maria. Ara ja existia internet i facebook, o sigui que amb el tors nu i amb els texans passats de moda va encendre l’ordinador i va esperar impacient la finestra del Google. Va teclejar el nom amb pressa i va veure amb sorpresa els primers resultats de la cerca. El cor li anava a cent per hora, i de sobte va sentir que es parava. L’havia trobat, fins i tot havia vist una fotografia seva. Era el President dels grans magatzems on ella treballava. Vivia a Madrid i tenia l’aspecte de ser molt feliç. Va tornar a recordar aquell dolor de la separació de fa vint anys. Ara si que no tenia sentit contactar amb ell. Va tancar l’ordinador amb rabia, va tornar la nota mig trencada als pantalons i quan anava a seguir endreçant la roba a les caixes va decidir que potser no tenia cap sentit seguir-ho fent, que calia buidar caixes per tornar-les a omplir amb roba nova i nous records. És més, aniria als magatzems i pactaria un acomiadament per no haver-se de posar mai més aquell traje depriment i es passaria un any viatjant pel món i comprant roba nova.

A cinc cents kilometres de la Maria, el president dels grans magatzems estava signant la venta d'aquell imperi. Sentia una pena molt gran per que hi havia treballat des que va acabar la carrera. Primer en la seu que tenia als EEUU i desprès, poc a poc, havia anat creixent dins l'empresa fins arribar a ser el president. Però els accionistes li estaven demanant majors rendiments. La crisis no era una excusa per la baixada de beneficis, i la venta d'una part del negoci suposaria una bona injecció de liquidesa per seguir creixent i sobretot per repartir dividends. I ara es sentia com un capità de vaixell que veu com la seva nau es portada a les drassanes per ser desvallestada. Anava signant tots els documents que li posaven davant amb tots els acords de l'operació, i els anava mirant per sobre mentre hi dibuixava la seva marca. De sobte en un dels fulls on apareixia la llista de personal a acomiadar va llegir el seu nom. La Maria havia tornat a la seva vida en un dels moments més tristos. Va parar de signar per saber-ne una mica més, i el sentiment de tristesa encara va ser més gran. Trobava el seu antic gran amor i en el mateix moment l'enviava a l'atur. Es va sentir molt miserable. Quan acabés tot allò, demanaria unes llargues vacances i pensaria en com tornar a capitanejar la seva vida.

No en se més ni de l'un ni de l'altre però estic convençuda que es van trobar en el primer viatge de la Maria i van seguir col•leccionant roba plegats molt de temps.