dimarts, 29 de juliol de 2008

Justicieta Social


La Laia estava asseguda a l’andana de Plaça Catalunya llegint un d’aquests diaris gratuïts mentre esperava el tren per tornar a casa. Anava llegint els titulars i va parar-se en la noticia que parlava de les mesures del govern per paliar la crisi. Aquell tema la tenia molt indignada. Com era possible que uns especuladors que s’havien fet d’or a costa de vendre cases molt per damunt del seu preu real ara havien de ser afavorits pel govern!!!! Era un tema de justicia social. I els banquers? que anaven de la ma dels constructors deixant préstecs per construir i així seguir inflant aquest globus especulatiu i aprofitant-se de les pobres persones que decidien confiar en ells el seu futur per poder comprar una llar...clar quan més cars eren els pisos més diners guanyaven, era un tema de volums. La banca ja havia estat tutelada a les Amèriques per la reserva federal i aquí seguiria sent afavorida amb les mesures del govern per que la gent seguis comprant cases a preus vergonyosos. Això si, ningú dels que s’havia inflat les butxaques ara no en volía tornar una part. Aquesta era la crisis real, un tema de decència.

Va seguir indignada quan va llegir la llista de preocupacions de la gent. Ella no devia ser gent: per què tothom era miop?, res del tema de la injustícia social que patien, de la indecència dels especuladors, ni de la fam i miseria al mon, ni del canvi climàtic. Només preocupava l’atur i el tema del terrorisme.

Va arribar el tren i va seure en un racó, i anava a llegir el seu Jueves estimat. Un especial sobre la pluralitat religiosa amb una caricatura autocensurada del profeta. Llavors va seures al seu davant un home amb faccions musulmanes, vestia com un d’aquells paquistanis que surten a les noticies desprès d’un atemptat. Anava amb una bossa d’esport molt gran que es va posar a la falda. A la Laia li va semblar que estava resant. I si aquell home era un terrorista que es volia venjar pels dibuixos de la seva revista? El va mirar posant cara de “siusplau encara soc jove”. I ell la fitava molt serio. La Laia seguia posant cara de vedell a punt de ser escorxat però va intentar somriure, intentant trasladar-li telepaticament una cosa així com “que et sembla noi? Ho deixes per un altre dia?” I ell va semblar que li responia la mirada com dient “no pateixis tots dos anirem al paradís”. La Laia cada cop es sentia més desesperada , no podia ser que estes apunt de morir. Volia enviar-li un sms als seus pares dient que els estimava però ells no tenien mòvil. Estava suant d’angoixa. Es va intentar asserenar. Calma Laia només són imaginacions teves, segur que no passarà res. Ella l’anava mirant de tant en tant suplicant clemencia, i ell li responia la mirada amb allò del paradis. La Laia no va poder més. Es va aixecar i va anar cap a la plataforma decidida a baixar a la propera estació. Llavors va passar una cosa inesperada. Ell també és va aixecar i es va posar al seu costat. Just quan pensava que aquell home anava a premer un botó ell li diu:
-hola soy indio ¿y tu?
Collons allò canviava la situació, els indis no son terroristes oi? Va pensar. Però només va poder dir :
- yo no soy india (només li hauria faltat un “jau”).
Ell seguia posant cara de anem junts al paradis però ara no sabia que volia dir fins que finalment li va engegar un:
-¿Me das tu telefono?”
I ara que havia de fer? La Laia es sentia molt confosa per que havia passat molta por. En aquesta confusió li va contestar un sec:
-No- i va baixar a l’estació que acabava de parar el tren. Va a seure's per esperar el proper tren i va començar a pensar en aquell noi tan agradable que li havia estat somrient tot el camí mentre ella li havia estat tirant la canya sense voler. Ara el recordava amb unes faccions boniques, amb uns ulls negres interessants i un tipet molt mono i li hauria agradat coneixe'l, segur que tenia un munt de coses interessants per contar.

En Rajid va quedar-se sorprès, desprès d’haver estat creuant mirades de complicitat amb aquella noieta que semblava eixerida no entenia què havia passat. Acabava d’arribar enviat per un Banc Americà. La seva especialitat eren les subastes de pisos embargats per tornarlos a vendre, i aquella noia segur que li hauria explicat moltes coses del pais.
A sobre

dimarts, 22 de juliol de 2008

Un talent especial


Quan el marit de la Dolça li va demanar el divorci desprès d’enxampar-la abraçada a un home en mig del carrer, ella va quedar sumida en una gran misèria. Ell no va voler creure que s’acabava de trobar aquell home al carrer assegut en un banc plorant i que ella no va poder estar-se de seure al seu costat per animar-lo. I que quan havia aconseguit fer-lo somriure ell la va abraçar i ella es va sentir feliç de la seva bona obra.

Desprès tot van ser maletes i paperam, per ella incomprensibles. Va quedar-se sola i molt molt trista. A més, amb la seva feina de comptable no en tenia prou per pagar tota sola la hipoteca que havien demanat per reformar aquell antic palau que havia heretat d’una tia, ni totes les despeses que comportava aquella casa tan gran.

Sense gaires diners per viure, es passava els vespres xatejan. Li encantava animar a les animes desesperades, i a vegades fins i tot quedava amb algun home només per mimar-lo i abraçar-lo. No buscaven sexe només volien sentir-se estimats.

Un bon dia va rebre la primera carta del banc avisant-la de que ja no tenia fons i no podria seguir pagant aquella casa tan preciosa. Llavors se li va acudir aquella bogeria. Primer va publicar en un diari d’anuncis gratuïts, “dona bonica s’ofereix per fer mimos, res de sexe”. Com que va començar a tenir algun client, va publicar l’anunci a altres diaris, inversió que va rentabilitzar molt de pressa.

Tenia tants clients i guanyava tant a cada cita que va deixar la feina de comptable i ja només es dedicava a donar amor. Els seus clients eren homes grans i solitaris que no els interessava el sexe, homes casats que no volien enganyar a les seves dones però se sentien desplaçats pels fills, algun yuppi encuriosit, fins i tot joves que encara no havien descobert l’amor, només el sexe i destinaven el pressupost d’un cap de setmana a ella.....

Ella donava amor, els somreia, els escoltava, els acaronava i els besava fins que es deien adéu. A ella li agradava fer sentir be als homes, però trobava a faltar el seu home, que tot i ser molt gelós la tractava com una princesa de conte.

Un dia passejant pel Passeig de Gràcia, tornant d’una cita, va veure assegut en un banc un home. Tenia el cap entre les cames i no li podia veure la cara, però semblava que plorava. Va recordar-se d’aquell primer desconegut que tants problemes li havia causat. Es va atansar a ell i amb la seva tendre veu el va animar. Ell va aixecar el cap i la va abraçar molt fort demanant-li perdó. Era el seu home.
A sobre

divendres, 18 de juliol de 2008

On anem?


Quan el destí ha decidit un camí no tens més remei que seguir-lo, és com els camins dels rius, sempre acaben tornant al llit.

Dilluns sortia de la feina, com diu la cançó dels Bottom Rats, no m'agraden els dilluns, clar que tampoc em dedicaré a agafar una escopeta i carregar-me al primer que se’m posi al davant. O sigui, que vaig acabar la jornada com vaig poder. Amb el cap com un bombo de tants marrons per solucionar i amb ganes de sentir aire pur sobre el meu cos. Seguia la ruta de sempre, i just quan anava a entrar a la boca del tren el vaig veure i ell em va veure a mi...ohhhh quins ullets, i quin cotxe, com el d’aquell pòster que tenia a l'habitació, regal dels companys d'institut que sabien com m'agradaven els cotxes esportius quan vaig fer els 18 anys. Era el col·leccionista d'amants. Va baixar la finestreta i em va dir, puja que et porto al poble.

Jo em moria de ganes de pujar, mai havia pujat en un model com aquell. Però la prudència em va fer dir-li:
- N’estàs segur?
Ell riu i em diu:
- Va puja i t'ho explico.
Era lògic, estava parat en mig del carrer fent una petita cua, o sigui que jo vaig desobeir un cop més els meus instints racionals. Em va explicar que estava avorrit i que anava a passar per tots els passejos de la costa prop d'on vivia jo. Ell deia que era un entreteniment que més d'un cop li havia proporcionat alguna amant. O sigui que em vaig posar el cinturó i em vaig abandonar a la seva veu i al preciós soroll d’aquell motor quan arrencava a la sortida de cada semàfor...mmm

Quan vam arribar, em va dir si em venia de gust caminar per la platja. Es el que més desitjava abans de trobar-lo. Al vespre quan encara el sol no s’ha amagat del tot, la platja és la senyora dels pensaments furtius. Vaig sortir del cotxe i em vaig acostar cap al mar, deixant que el meu cos sentis la frescor de l’aire. Ell em seguia.

Vam seure damunt d’una esterilla abandonada a la sorra. Ell va veure que estava relaxada i em va dir:
- Ara et toca a tu parlar, vull saber quins sons els teus desigs més obscurs.

El vaig mirar amb cara de nena dolenta i li vaig somriure. Feia mitja hora que escoltava com desenes de dones trobaven el plaer amb ell, mentida o veritat aquell home era un gran seductor, i jo encara tenia molts plaers per descobrir. Estava a punt de vomitar-li una relació de barbaritats prohibides: imatges de “nueve semanas y media”, un trio luxurios, una sodomia passional, el canvi de marxes d’un Porsche,...

Suposo que per vergonya i per que ho volia, no vaig dir res, vaig besar molt a poc a poc tota seva cara fins que vaig trobar la boca i vam geure abraçats mirant les estrelles fins que la gana va apretar i ens vam abandonar al plaer d’una bona taula i d’un bon vi.
A sobre

dimarts, 8 de juliol de 2008

El col.leccionista d'amants


EL col·leccionista d’amants...existeix, existeixen, n’he conegut alguns, però aquest és realment especial. La seva sensualitat i sobretot la seva intel·ligència va fer que un dia acceptes dinar amb ell (si,... ho reconec també necessitava sentir-me una mica desitjada). Mentre triaven el dinar va començar a parlar-me de la seva vida, (tants anys de coneixe'l i tan poc que en sabia d’ell) i llavors va arribar al capítol de les seves amants, erem al segon plat. Jo no demanava res, només escoltava com una nena a la que li estan explicant un conte nou. Quan parlava d’amants ho feia d’una manera molt explicita i a l’hora educada. Al principi em repugnava, on m’havia ficat!!!!. Jo de cap manera vull ser un cromo més d’una col·lecció. I ell somreia dolçament mentre li desaprovava els seus fets i m’explicava com li agradava fer gaudir a les dones, com li agradava fer-les tornar humides, sentir el seu desig, donar-los el que demanen. Em deia que totes les dones tenen coses precioses (i a més m’ho deia així per que no em sentis una més). Mentre menjavem un coulant em parlava de les dones de pits abundants, les que tenen mugrons sensibles, les que inflen els seus llavis d’una manera increïble, i em deia que ell pot donar a cada dona el plaer que més desitja. Jo l’escoltava, te una veu molt maca, malgrat les barbaritats que anava dient em donava una sensació de calma, de gust,...em temo que d’alguna manera jo també formo part de la seva col·lecció. Al café em va dir que volia tornar a dinar amb mi. Aixxxxxx