dilluns, 10 de desembre de 2012

Gust de xocolata


Avui he creuat amb ell la mirada. Un amant imaginari també te cara, i cos, i he sentit que passava al meu costat. Potser només era un miratge fruit de les lletres que llegia, però l’he sentit molt a prop.

He imaginat el seu olor, la seva veu, el seu caminar, i abans de poder imaginar el seu ale ha desaparegut: un cop de bocina de cotxe m’ha fet sortir del meu somni, però m’ha quedat als llavis aquell gust de xocolata, aquella sensació de voler-ne més.

I amb la xocolata omplint la boca he seguit buscant el meu amant imaginari.

http://youtu.be/nItOLql1PVQ

dijous, 18 d’octubre de 2012

Amant imaginari


Tinc un amant imaginari. Si, ho se, podria ser molt més divertit tenir-lo real, però així m’estalvio molts mal de caps. L’imagino al meu costat mentre camino. Penso en les coses que li diria, i en la seva resposta sempre irònica. Imagino el seu somriure quan ens trobem, els seus braços estrenyent el meu cos, l’olor del seu coll mentre el sento a prop. No només m’acompanya en moments d’intimitat. És la meva consciencia gamberra, la meva anima bessona que em fa veure les coses com si em fiqués en un mirall. I jo m’invento ser l’amant perfecta. La que voldrien tots els homes.  La puta més submisa i la senyora més dolça. I així faig veure que només ho sóc per ell.

dimarts, 17 de juliol de 2012

Retorn d'Eros


Ara ja recordava alguna cosa. Recordava un judici absurd en el que havia de defensar un marit infidel que volia divorciar-se al·legant frigidesa de la seva dona. Recordava com vaig plantejar el judici: havia d’excitar els assistents. Portava els llavis rosats i brillants ben perfilats, els ulls blaus maquillats per semblar més grans, els cabells pentinats per semblar més llargs, la toga mal cordada insinuava els meus pits engrandits per la llenceria, lluïa unes boniques cames amb una minifaldilla que quedava amagada parcialment per la toga. Intuïa que el jutge no em diria res, havíem estudiat junts i era el meu amor platònic.
Recordava el meu al·legat explicant la necessitat de poder desfogar la libido, i lo frustrant que era no poder fer-ho a casa. Parlava de la bondat de practicar el sexe, amb qui fos i de les mil maneres en que es podia practicar, sempre molt sutilment, es clar. Parlava de les pessigolles que produïa l’orgasme, del plaer pel plaer, però també parlava de la producció de serotonina que feien estar de bon humor i servia d’antidepressiu. I mentre feia l’exposició, sentia com l’escalfor em corria per tot el cos, jo mateixa sentia el que deia, i sentia la necessitat de ser posseïda per cada un dels homes que em miraven. Per a ser honesta també recordo les mirades fulminants de la part contraria i la seva advocada, però no deixaven d’afegir un punt morbós a la situació.

Recordo que quan vaig acabar, el jutge va demanar una pausa i em va demanar que l’anés a veure al seu despatx.  Recordo la barreja de sensacions: desig de sexe i por per l’amonestació  que m’esperava. Definitivament havia estat massa exagerada, però el seu posat poderós, dissimulant un somriure encara m’havien animat més a excitar-lo.

El que ja no recordo és el què va passar quan el vaig veure sense toga, va tancar la porta i em va dir que en aquell moment no era jutge sinó un home necessitat de desfogar la libido continguda durant molts anys.

diumenge, 4 de març de 2012

Pèrdua

He estat cercant per tota la casa sense èxit. He regirat calaixos i armaris, he aixecat catifes i he mirat dessota el sofà. Res de res. Fins i tot he baixat al rebost, a on feia temps que no anava, ajudat per la flama minsa d’un llumí. Ni rastre. He pujat a les golfes i he mirat a la teulada, a on s’hostatja com un far vigilant, la gata de la veïna. No és enlloc. He anat al garatge i he remogut tots els mals endreços, he buidat la caixa d’eines, he mirat dessota el cotxe. He trucat a la dona de fer feines, a una noia que vaig conèixer i que va passar una nit trista fent-me companyia, al negre que ve a arreglar el jardí de tant en tant, per si cap d’ells l’havia vist, si per casualitat algú recordava ni que fos de passada a on podia haver-l'ho guardat. Cap senyal, cap record, cap indici. He vagat pels carrers, he refet els camins que faig a diari, he anat als llocs que acostumo, no fos cas que me l'hagués deixat oblidat en ells. Tampoc. Ho dono per perdut. Enlloc trobo el meu eros. L’hauré perdut per sempre?