dimarts, 8 de setembre de 2009

El Hammam



Ja n'estava una mica cansada de fer el turista, de visitar els llocs emblematics de cada ciutat, de ser assetjada per venedors de les decenes de medines que havia visitat. Desde el 4x4 anava mirant aquelles cases mig a construir, petites, moltes amb el segon pis sense teulada, i sovint sense pintar, només les portes i les finestres d'aquell blau electric. Pensava en quina mena de gent hi debia viure, lluny dels palaus suntuosos dels contes de la Scherezade.
I les dones? Com debien sentir-se? Condemnades a viure tapades i mig recluides en aquelles edificacions, que en el nostre pais hauriem anomenat xavoles. A vegades les veia rentant roba a ma des d'algun mirador que permetia guaitar en els patis interiors, o caminant depressa i tapades, acompanyades d'altres dones. M'era molt dificil posar-me en la seva pell, però ho volia intentar.
L'Alí va aconseguir convencer una tia seva per que m'acompanyes a un hammam. Si alguna cosa em fascina del meu gimnàs era el bany turc, i jo innocent occidental, vaig pensar que seria un bon lloc per barrejar-me amb elles.
A les 8 del vespre em recollia en el hall del meu hotel de 5 estrelles. Ja no anavem amb el flamant cotxe per turistes sino que portava una furgoneta atrotinada. Jo m'havia vestit per l'ocasió amb un vestit llarg i un mocador que em tapava els braços. Va conduir entre carrers estrets i foscos fins que va aparcar al davant d'un carreron. Llavors el vaig seguir entre aquells laberints de cases mig a fer i mig aterrades, fins que per fi en vam entrar en una. La seva tia era una vidua, que vivia amb una filla petita. El fill gran treballava a França i li passava una petita pensió. Em va somriure i em va convidar a fruita. Anava preparant una bossa on hi posava pintes, toballoles i sabó. Jo la mirava sense saber massa que dir. Em va demanar el bolso on hi portava la meva cartera i el movil i el va amagar en un armari. I llavors....”yalaaa”, cap el hammam. Caminavem per carrerons estrets i foscos fins que vam traspassar una porta, vam entrar en un pati interior i vam seguir per un estret passadis on al final hi havia una porta oberta a ma dreta per on vam entrar. Era una sala amb uns esgraons molt amples on seien dones despullades (només amb calces) que anaven parlant. La meva guia amb la que amb prou feienes ens enteniem amb frances em va fer senyals de que em despulles. I jo vaig obeir amb un mig somriure. Sense roba, sense documentació, sense diners, sense ni el telefon, perduda entre uns carrers d'un pais molt llunyà al meu,...em sentia tan vulnerable. Tenia por, i totes aquelles ganes de coneixer mon se m'havien passat, però com que sóc tossuda de mena no li vaig dir que volia tornar a l'hotel.
Ella també es va desvestir, tot i que per ella no va ser tan fàcil. Primer el mocador del cap, despres un segon mocador que li tapava els cabells, desprès la tunica per sortir al carrer, el vestit d'estar per casa i els sostenidors (tanta roba a 39 graus....!!!). Llavors va agafar dos galledes i les coses que havia dut de casa i em va fer entrar cap a dins. Vam passar per dos sales més, on hi havia més dones assegudes i va començar a omplir les galledes en una aixeta, mentre amb gestos em deia que m'assentes. No podia evitar mirar les altres dones, portaven unes calces de puntes precioses i s'anaven tirant aigua per damunt entre elles, s'ensabonaven i es fregaven, i ho feien amb dolçura, primer una, desprès l'altre, i llavors vaig sentir com anava abocant aigua calenta damunt meu. L'aigua anava corrrent entre el meu cos nu, com ho feia amb les altres dones, i llavors, amb una pastilla de sabó va començar a rentarme els braços, la panxa, les cames. Jo li volia demanar que havia de fer, però ella em feia callar i em repetia: “com un bebé, com un bebé”. Tot era molt extrany. Em va fer estirar d'esquena i m'anava rentant mentre em feia massatges, i desprès em passava una esponja natural per deixarme la pell més fina. Les altres dones em miraven i em somreien. A estones intuia que parlaven de mi, la turista, i a estones parlaven seriament de coses que evidenment jo no entenia. Seguia obedient les poques instruccions de la meva rentadora que intentava deixarme una pell fina com la d'un nen petit. La neteja va acabar tirant-me poc a poc aigua més freda que agraia, per que feia molta calor, i llavors em va portar a la primera sala i em va dir que descanses.
I allí em teniu. Despullada de tot lo material, amb altres dones que estaven com jo i que sentien curiositat. Els vaig explicar que tenia tres fills i em demanaven les edats, si eren bons. No em van demanar d'on era, ni a que em dedicava. M'explicaven els fills que tenia cada una, que havia començat el ramadan, i lo dur que era estar en deju, ....
Anaven entrant més dones, que anaven fent totes el ritual de despullar-se: s'anaven destapan fins a transformar-se en el mateix que era jo. En dones i prou. I xerraven i s'acaronaven, i reien, i llavors ja no sentia que fossin tan diferents que jo, i de fet desitjava arribar a casa i convidar a les meves amigues a una sesió de hammam. Per parlar relaxades i rentar-nos com a simbol de respecte.
Quan ho vaig explicar per primer cop a una companya del gimnàs em va dir que només amb el lesbianisme es podia patir aquella vida de sotmetiment. Que equivocada que estava, com em va doldre que no entenguès allò. I per un moment vaig anyorar no poder tornar a aquell hammam amb escarbats i rajoles florides i poder ensabonar a alguna d'aquelles dones acostumades a una vida d'enclaustrament per demostrar la meva solidaritat. (res a veure amb la foto per cert)

dilluns, 10 d’agost de 2009

Confessió


Hola, em dic Lisa i vull confessar-me perque ho necessito.

En primer lloc confesso haver-me enamorat perdudament d’un home que creia meravellós. Ens vam conèixer en un xat, com he conegut a la majoria dels homes en els últims anys. Però aquest cop havia estat diferent. Ell era diferent. Escrivia contes meravellosos on jo era la protagonista. Descrivia situacions romàntiques on jo era una princesa que rescatava de la torra on era presonera i despres de salvar-me em cobria de mil caricies i petons, o em desembolicava com un caramel i m’anava llepant suaument fent-li sentir un plaer únic. Aquelles històries em fascinaven i a l’hora m’exitaven sense limits. I quan desprès ens trobàvem per fer realitat els seus escrits encara era més fantàstic.

Confesso que m’havia oblidat de mi, de qui era, i de quines eren les meves grans qualitat. Només volia transformar-me en aquella dona que ell anava descrivint en els seus contes i ja no m’importava res més, ni la família, ni els amics, ni la feina, on feia d’especialista informàtica i on havia demostrat tenir uns dons especials per veure més enllà del que es veia.

Confesso que en un moment de feblesa vaig entrar en l’ordinador del meu amant fent servir els meus coneixements avançats d’informàtica. Només volia introduir-li un missatge de benvinguda i recordar-li lo molt que l’estimava. I sense poder-ho evitar vaig començar a llegir la seva correspondència. Aquells contes els havia enviat al menys a 5 dones més. Tots!!!! Amb els mateixos efectes que havien tingut sobre mi. Aixxxx

Del que vaig fer desprès ja no em puc confessar, doncs no m’arrepenteixo. Només us diré que trigarà molt de temps a tornar a enviar aquests contes ja que els haurà de reescriure tots... i amb els dits cremats per un fortuït cortocircuit del seu teclat, trigarà un temps a tornar a teclejar res.

Llàstima de dits que feia servir tan be per altres coses.....

dimecres, 18 de març de 2009

El llibre de cares...


La meva curiositat va poder més que totes les reticencies que tenia a sofrir una publicació de la meva intimitat en tota regla. De fet havia de ser capaç de controlar el contingut que hi posava i segurament descobriria els mecanismes que em fessin passar més o menys desapercebuda. O sigui que després de rebre unes quantes invitacions de les meves amigues per entrar al facebook ho vaig fer. No vaig posar ni estat civil, ni edat, ni estudis, ni feina. Aixó si la meva vanitat em va permetre penjar aquella foto tan bonica que m’havien fet feia dos estius i que no permetia veure que els anys no passaven en va.
De tant en tant, quan la feina i la familia m’ho permetien em posava davant del pc i navegava per les possibilitats d’aquella xarxa tan diferent. Vaig descobrir que podia amagar el mur i també que podia fer que ningu veies els meus amics. Així em sentia protegida de les mirades alienes i aquella xarxa va deixar-me d’interessar. De tant en tan rebia invitacions d’amics que ja tenia al correu i poca cosa més. Però un bon dia vaig rebre una invitació inesperada: l’Alfred Martinez. Aquell noi de l’institut mai em deixava indiferent. Havia sigut el millor amic del meu marit desde que anavem tots a l’escola, i havia sigut el meu gran rival fins que amb els anys va sortir de les seves vides. Ara era un home ben plantat, la seva barba li camuflava les marques d’agné i les arrugues del voltant dels ulls em donaven la sensació d'innocencia.
Vam començar a enviar-nos missatgets primer formals i després més llargs. Jo gelosa de la meva intimitat a penes li explicava detalls de la meva vida. Ni tan sols vaig dir-li que m’havia casat amb el seu millor amic. Li parlava dels meus fills, de la feina i ell em parlava del seu matrimoni acabat i de les ganes que tenia de tornar a Barcelona. Finalment un dia va venir i vam quedar per dinar. Suposo que com que mai vaig nombrar el seu amic d’infantesa ell va pensar que ja no en tenia cap relació, i en certa manera em divertia aquella situació de veritats a mitjes i de tenir controlat aquell exrival. No se molt be com va anar la conversa però el fet es que de cop em va dir la sort que havia fet de no seguir amb ell. Jo reia i feia que si amb el cap. Però poc a poc aquella conversa ja no em va semblar tan divertida. Durant tots els anys de l’escola i desprès a la universitat l’Alfred li servia d’excusa al meu home per sortir amb totes les noies que se li posaven al davant. Fins i tot em va explicar unes confidencies del meu home la nit abans que ell marxes cap a Australia en la que havia begut més del compte: jo per ell era un trampolí per entrar en el món de la burgesia catalana per la porta principal i que per aixó es casaria amb mi algun dia.
Poc a poc i sense que s’en adones l’Alfred vaig anar sabent noms i situacions en que jo havia maleit l’Alfred, quan en realitat ell només era una mentida. Suposo que ell va notar alguna cosa en mi. Ell pensava que ja no estava a la defensiva, si no més aviat receptiva, per aixó poc a poc em va anar agafant la ma amb delicadesa i m’acaronava suaument. En el meu estat de paralisis mental em vaig deixar arrossegar per ell fins l’hotel on s’allotjava aquells dies i vaig deixar que m’estimés. Em tocava amb delicadesa, sentia el meu cos com mai l’havia sentit i crec que vaig saber que era el bon sexe aquell dia. Abans de marxar, ja vestida em va abraçar molt fort i em va dir que havia estat molt enamorat de mi i que ho tornaria a estar si jo li deixava. Sortint de l’hotel només vaig fer una trucada: a l’advocat de la familia. Volia fer fora de la meva vida aquell marit malparit.

dissabte, 31 de gener de 2009

Caure per aixecar-se


La Blanca va caure a terra. Tot el seu pes va caure damunt dels seus anys, del seu cansament i del terra d’aquell carrer solitari. Anava carregada amb les motxilles i les jaquetes dels seus fillets, amb la bossa del pa, i amb una mica de fruita i verdura per sopar, i els pensaments en el movil del bolso i en el missatge que acabava de rebre: "D’aquí a dos setmanes et trucaré y seré el que tu vulguis. Adéu princesa".
El cop va ser fort, l’ensurt i el dolor que sentia en tot el cos era terrible. Només sentia que volia plorar. Diuen que el que cau a terra ja no pot anar més avall. Ella es sentia a sota de tot. Quatre ullets la miraven sorpresos: mama que tens?. Pobrets ells que cauen i s’aixequen vint cops al dia no entenen que els grans ja no poden caure per que els seus osos son molt més durs i pesats que els d’un infant de 3 anys. Amb l’ajut dels nens es va anar refent. EL cos li dolia, anava mig coixa, s’havia fet un forat a la mitja i li sortia sang del genoll esquerre, però mentre anava recuperant-se de la situació sentia que a terra no només hi havia deixat una bona patacada, sentia que ja no volia a saber res més de l’home que havia estimat amb desesperació. Havien sigut parella a l'institut i l'havia retrobat per casuaitat després de que el seu marit la deixes per anar amb la seva secretaria. Li havia omplert el cap d’esperances, i d’il·lusions, li havia fet l’amor com mai cap home ho havia fet abans, i li parlava del bon pare que seria pels seus fills. I tot aquell horitzó de felicitat es va trencar quan va saber la veritat d’aquell home: ell estava vivint amb un altre dona i tenia una col·lecció d’amants a les que anava veient de tant en tant. Tot ho va saber un dia, quan després de passar la nit amb ella, havia consultat el seu correu des del l’ordinador d’ella i havia hagut de marxar de pressa per una trucada misteriosa. Havia oblidat de tancar-lo, i quan ella ho va anar a fer, no va poder evitar llegir el correu que tenia obert, era d’una amiga seva que li recordava lo be que s’ho havien passat i les moltes ganes que tenia de tornar-lo a follar. Clar, després de llegir allò no va poder evitar llegir-los tots, i és així com va descobrir una nova persona
Aquell dia va emmalaltir, es va passar el dia vomitant, li va dir plorant que no volia tornar a veure’l mai més. Ell havia estat tot un any trucant-la cada setmana per saber com estaven ella i els nens, i ella com una bleda li deia que anaven fent, res més, cap conversa real i moltes imaginades per ella, en les que ella li preguntava per què.

Durant tot aquell any va anar encadenant grips i mals de cor, somiava les seves caricies i la rabia no la deixava descansar. Però aquell vespre en el que acabava de caure, va sentir que també aquella obsesió havia caigut. Diuen que un dolor és tapat per un altre més fort. Potser amb aquella caiguda havia aconseguit arrencar aquella cadena que l’empresonava. Ja no el volia veure, ni tan sols volia un per què. Ara ja tan li feia tot, només es volia aixecar i tornar a mirar el futur amb esperança i així ho va fer acompanyada dels seus estimats ninos d’ull blaus...

dilluns, 12 de gener de 2009

Jo estimo Raskolnikoff



L’Alba aquell dia va arribar tard a la classe de Microeconomía. Havia perdut la noció del temps acabant les ultimes planes de Crim i Càstig, i ara havia de seure en els últims bancs de la classe. Va ser així quan es va fixar en ell. Assegut en un racó de darrera. Tenia uns folis damunt la taula que anava omplint de dibuixos fets en bolígraf i llargs paràgrafs de lletra intel·ligible. Tenia uns cabells negres despentinats i uns ulls petits. A estones escoltava les explicacions i a estones perdia la mirada en el tros de cel que es veia des del gran finestral. Anava vestit amb uns pantalons de pana blaus, un jersei gris i una samarreta blanca a sota. En un moment es van creuar la mirada i ella el va somriure descaradament. Era ell, en Raskolnikoff, tal com l’havia imaginat en tots aquells dies que havia devorat la novel·la. Havia sofert amb ell i l’havia estimat sense sentit, i ara el tenia assegut al seu costat.

Des d’aquell dia sempre seia al seu costat, i havia anat treien excuses per poder iniciar converses al final de cada classe. Ell, no era gens parlador, assentia amb el cap o deia paraules sense lligar, com “be” , “gens”, “ok”, “horrorós”,...però amb això i sobretot amb el fet de que no decidís rebutjar la seva companyia en tenia prou. A més, l’Alba era molt xerraire, i quan li va semblar que ja tenien una relació d’amics, li explicava coses de la seva casa, les aventures d’aquell dia venint a classe, o les excursions del cap de setmana, i ell seguia totes les explicacions sense protestar ni demanar.

Un dia li va demanar si havia llegit mai Crim i Càstig, i ell va dir un “no” molt sec i va marxar sobtadament. Cada cop l’Alba estava convençuda de que el seu amic tenia algun terrible secret que havia d’amagar i ella el volia salvar dels terribles remordiments i donar-li un sentit a la seva vida. Desprès d’aquell dia no va tornar a classe en una setmana. L’imaginava a casa enfebrat, tenint mal sons, i ella no sabia com localitzar-lo. Ara era ella qui seia en el seu racó del final de la classe i perdia la mirada al cel, pensant en ell, patint amb ell, fins i tot sentia que tenia unes dècimes de febre i no volia prendre analgèsics per sentir-lo més a prop. Tot plegat era un despropòsit, enamorada d’un perfecte desconegut que possiblement acabava de matar unes velles a cops de destral....

Una setmana més tard va tornar. Duia la mateixa roba de sempre, però semblava més prim i cansat i duia un bon cop a la cara. Quan el va veure l’Alba el seu cor va saltar d’alegria i de por a l’hora. Llavors ell va començar a parlar. Hola, que tal aquests dies?, em deixaràs els apunts? Va resultar que el Raskolnikoff tenia una novia que estava estudiant filologia Rusa a Moscú, i aquella setmana l’havia anat a veure per que sentia que les coses no anaven be. La va trobar abraçada al seu professor de llengua i a sobre li van clavar una pallissa per que es pensaven que l'estava acosant, ...l’Alba l’escoltava amb els ulls oberts....no els va esquarterar amb una destral, ni res, va ser ell el ferit, i així va tornar a casa trist i enrabiat amb ell mateix, i ara ella el salvaria d’aquell pou de tristesa....