dimecres, 18 de març de 2009

El llibre de cares...


La meva curiositat va poder més que totes les reticencies que tenia a sofrir una publicació de la meva intimitat en tota regla. De fet havia de ser capaç de controlar el contingut que hi posava i segurament descobriria els mecanismes que em fessin passar més o menys desapercebuda. O sigui que després de rebre unes quantes invitacions de les meves amigues per entrar al facebook ho vaig fer. No vaig posar ni estat civil, ni edat, ni estudis, ni feina. Aixó si la meva vanitat em va permetre penjar aquella foto tan bonica que m’havien fet feia dos estius i que no permetia veure que els anys no passaven en va.
De tant en tant, quan la feina i la familia m’ho permetien em posava davant del pc i navegava per les possibilitats d’aquella xarxa tan diferent. Vaig descobrir que podia amagar el mur i també que podia fer que ningu veies els meus amics. Així em sentia protegida de les mirades alienes i aquella xarxa va deixar-me d’interessar. De tant en tan rebia invitacions d’amics que ja tenia al correu i poca cosa més. Però un bon dia vaig rebre una invitació inesperada: l’Alfred Martinez. Aquell noi de l’institut mai em deixava indiferent. Havia sigut el millor amic del meu marit desde que anavem tots a l’escola, i havia sigut el meu gran rival fins que amb els anys va sortir de les seves vides. Ara era un home ben plantat, la seva barba li camuflava les marques d’agné i les arrugues del voltant dels ulls em donaven la sensació d'innocencia.
Vam començar a enviar-nos missatgets primer formals i després més llargs. Jo gelosa de la meva intimitat a penes li explicava detalls de la meva vida. Ni tan sols vaig dir-li que m’havia casat amb el seu millor amic. Li parlava dels meus fills, de la feina i ell em parlava del seu matrimoni acabat i de les ganes que tenia de tornar a Barcelona. Finalment un dia va venir i vam quedar per dinar. Suposo que com que mai vaig nombrar el seu amic d’infantesa ell va pensar que ja no en tenia cap relació, i en certa manera em divertia aquella situació de veritats a mitjes i de tenir controlat aquell exrival. No se molt be com va anar la conversa però el fet es que de cop em va dir la sort que havia fet de no seguir amb ell. Jo reia i feia que si amb el cap. Però poc a poc aquella conversa ja no em va semblar tan divertida. Durant tots els anys de l’escola i desprès a la universitat l’Alfred li servia d’excusa al meu home per sortir amb totes les noies que se li posaven al davant. Fins i tot em va explicar unes confidencies del meu home la nit abans que ell marxes cap a Australia en la que havia begut més del compte: jo per ell era un trampolí per entrar en el món de la burgesia catalana per la porta principal i que per aixó es casaria amb mi algun dia.
Poc a poc i sense que s’en adones l’Alfred vaig anar sabent noms i situacions en que jo havia maleit l’Alfred, quan en realitat ell només era una mentida. Suposo que ell va notar alguna cosa en mi. Ell pensava que ja no estava a la defensiva, si no més aviat receptiva, per aixó poc a poc em va anar agafant la ma amb delicadesa i m’acaronava suaument. En el meu estat de paralisis mental em vaig deixar arrossegar per ell fins l’hotel on s’allotjava aquells dies i vaig deixar que m’estimés. Em tocava amb delicadesa, sentia el meu cos com mai l’havia sentit i crec que vaig saber que era el bon sexe aquell dia. Abans de marxar, ja vestida em va abraçar molt fort i em va dir que havia estat molt enamorat de mi i que ho tornaria a estar si jo li deixava. Sortint de l’hotel només vaig fer una trucada: a l’advocat de la familia. Volia fer fora de la meva vida aquell marit malparit.