dijous, 25 de novembre de 2010

dijous, 4 de novembre de 2010

Records d'un adéu


Una habitació fosca,
un llit massa petit,
dos cossos nus abraçats,
caricies i petons lluitant contra el present.
Un amor prohibit que no vol morir i una veu que recita aquest poema...


EL VOLTOR DE MIRAMAR , Joan Alcover

És ver que val la pena de plànyer mon silenci?

És ver que m'aconselles, Heliodor, que llenci,

per recobrar ma lira, la toga de lletrat,

i el nodriment rebutgi de l'aucell engabiat?


Un jorn, de sang vermella tenyint una clapissa,

baixava de l'altura de Teix, llenegadissa,

un jovencell que havia caçat un voltor viu;

a costa de sa vida el davallà del niu.


Criada entre les boires que l'aspre cim esqueixa,

conserva l'au salvatge la majestat del néixer,

i, presa, dins la gàbia del parc de l'Arxiduc,

els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc:

el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta,

la barba de la serra i sa pelada testa,

la mística llanterna qui s'alça com un far,

i el ritme qui davalla de la pineda al mar...


Com un soldà que, asmàtic, enmig de son imperi

del reuma i la pruaga sofreix el captiveri

i el coll ruat enfonya dins una pell de mart,

així el voltor s'arrufa, sense girar l'esguard

a la sublim onada que baixa de l'altura

com un alè que eixampla el pit de la natura

fins a les grans marines que es baden a l'entorn.



La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,

i sols llavors les ungles del botador desferra

i, descloent les ales, se deixa caure en terra,

i del toisó de plomes estira son coll nu

fins a la carn sagnosa que el missatger li du.

I passen els poetes i canten la tragedia
del presoner, vivent encarnació del tedi,

qui sembla condormir-se en el llunyà record

de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nord.


"Com deuen acorar-te l'enyorament, l'enveja

del núvol qui rodola, de l'au qui voleteja,

la febre de carnatge, la set de llibertat,

l'afronta d'un presidi de rei exonerat!

Ah! Si ta porta obrissin... Amb la primera fua

per recobrar ton torno sobre la penya nua,

als núvols pujaries, com Bonapart ho féu,

tornant de l'illa d'Elba al capitoli seu!"

Això els poetes diuen. És il·lusió. La ràbia

de l'hèroe qui mossega els ferros de sa gàbia

arriba a esmortuir-se dins l'habitud servil,

i l'àguila es fa ximple i l'home torna vil.

Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:

no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s'avesa.

Els ossos se rovellen i l'esperit també.

Vol llibertat l'il·lustre voltor?... Doncs ja la té.

No es mou; hem d'arruixar-lo per conseguir que surta;

prova d'alçar-se, pega una volada curta,

i cau; en pega una altra i es posa a un turó.

Passa la nit. Els hèroes no van al refector...

Rastreja una llocada, perquè té fam, el pobre,

i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra;

i es troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu,

que altres hereus del monstre botxí de Prometeu

deixaren, atipant-se, ben neta la carcassa;

mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.

Ja no és per ell la glòria d'omplir el seu gavatx

amb tràgiques despulles de brega i de naufraig,

com els facinerosos de sa nissaga ardida.

I sent que la campana de Trinitat el crida,

i, fent la torniola, s'acosta a sa presó,

i dins la gàbia espera l'arxiducal ració.



Tu, mestre que an el coure li saps donar l'aspecte

de l'or amb la llum viva d'un generós afecte;

tu, que a ma pobra Musa dediques mots suaus

i de la mà la'm portes perquè facem les paus;

tu, que de prop coneixes la càrrega feixuga

que l'esperit enrampa i el pensament eixuga,

Heliodor, ¿saps ara per què no puc sortir

de la presó perpètua que tanca mon albir?

No és bo per ésser lliure qui a servituds s'avesa...

Sense tenir les ales de l'hoste de sa Altesa,

jo bé volar podria pels horitzons de l'art;

mes, per emancipar-me de mon ofici... és tard.

dijous, 28 d’octubre de 2010

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Adèu a la roba d'estiu


Cada any al començar el fred seguia el mateix ritual: baixava les caixes plenes de roba de les golfes a l’habitació, i anava buidant els calaixos i l’armari deixant la roba damunt del llit. Desprès anava omplint un altre cop els calaixos i l’armari amb la roba que anava traient de les caixes. Al final, només li quedava reomplir les caixes amb la roba d’estiu. Ho feia a poc a poc, anava plegant les samarretes de colors, que gaire be no havia portat en tot l’estiu i les col•locava amb delicadesa dins les caixes. Ho feia com si es tractés d’omplir una ouera, procurant que no quedessin arrugues i mentre ho feia recordava els moments en els que havia portat aquella peça. Recordava passejos per la platja, converses asseguda en un banc del passeig, l’olor de mar, una posta de sol i el tacte d’una ma dient adéu. Records que havien deixat la seva empremta en aquella roba de colors.

Per sort o per desgràcia, la Maria feia molts anys que treballava en uns grans magatzems on li feien portar un uniforme molt elegant. Pantalons i americana negres i una camisa grisa amb repunts negres. Aquella era la roba que portava els 240 dies de l’any que treballava. I quan arribava a casa se’l treia i es posava sempre el vestit d’estar per casa. Per això mirar tota aquella col•lecció de roba que tenia des que estudiava li feia certa gràcia, i tot i no fer-la servir seguia posant-la als calaixos i a les caixes en el seu ritual de pas estacional.

I mentre endreçava i recordava amb nostàlgia temps passats, va trobar uns texans alts de cintura que ja estaven passats de moda però que igualment es negava a llençar i se’ls va voler posar per saber si la seva cintura seguia sent la mateixa que tenia feia vint anys. Es va treure el vestit d’estar per casa i se’ls va posar. La seva cara es va il•luminar amb un somriure mentre es mirallava. Només portava uns sostenidors negres i aquells texans passats de moda però seguia tenint el mateix cos. I mentre s’anava mirant va posar la ma a la butxaca de darrera i va trobar un tros de paper mig desfet que havia sobreviscut a la ultima rentada. Encuriosida el va desplegar i va poder llegir: “...un somriure a la vida buscant dins la tenebra un feble punt de llum, com miratge desèrtic t’he trobat Maria a tu”.

Per fi havia trobat aquell poema que tant havia buscat en moments de nostàlgia!!!. Ja no estava sencer però el recordava gaire be tot de memòria. I sobretot recordava el seu autor, com l’havia estimat, i com s’havien acomiadat quan ell marxava als Estats Units a estudiar i ja no en va saber res més. Eren temps en que no existia internet, ni movils, i totes les distàncies eren una vida.

Un altre somriure va aparèixer en la cara de la Maria. Ara ja existia internet i facebook, o sigui que amb el tors nu i amb els texans passats de moda va encendre l’ordinador i va esperar impacient la finestra del Google. Va teclejar el nom amb pressa i va veure amb sorpresa els primers resultats de la cerca. El cor li anava a cent per hora, i de sobte va sentir que es parava. L’havia trobat, fins i tot havia vist una fotografia seva. Era el President dels grans magatzems on ella treballava. Vivia a Madrid i tenia l’aspecte de ser molt feliç. Va tornar a recordar aquell dolor de la separació de fa vint anys. Ara si que no tenia sentit contactar amb ell. Va tancar l’ordinador amb rabia, va tornar la nota mig trencada als pantalons i quan anava a seguir endreçant la roba a les caixes va decidir que potser no tenia cap sentit seguir-ho fent, que calia buidar caixes per tornar-les a omplir amb roba nova i nous records. És més, aniria als magatzems i pactaria un acomiadament per no haver-se de posar mai més aquell traje depriment i es passaria un any viatjant pel món i comprant roba nova.

A cinc cents kilometres de la Maria, el president dels grans magatzems estava signant la venta d'aquell imperi. Sentia una pena molt gran per que hi havia treballat des que va acabar la carrera. Primer en la seu que tenia als EEUU i desprès, poc a poc, havia anat creixent dins l'empresa fins arribar a ser el president. Però els accionistes li estaven demanant majors rendiments. La crisis no era una excusa per la baixada de beneficis, i la venta d'una part del negoci suposaria una bona injecció de liquidesa per seguir creixent i sobretot per repartir dividends. I ara es sentia com un capità de vaixell que veu com la seva nau es portada a les drassanes per ser desvallestada. Anava signant tots els documents que li posaven davant amb tots els acords de l'operació, i els anava mirant per sobre mentre hi dibuixava la seva marca. De sobte en un dels fulls on apareixia la llista de personal a acomiadar va llegir el seu nom. La Maria havia tornat a la seva vida en un dels moments més tristos. Va parar de signar per saber-ne una mica més, i el sentiment de tristesa encara va ser més gran. Trobava el seu antic gran amor i en el mateix moment l'enviava a l'atur. Es va sentir molt miserable. Quan acabés tot allò, demanaria unes llargues vacances i pensaria en com tornar a capitanejar la seva vida.

No en se més ni de l'un ni de l'altre però estic convençuda que es van trobar en el primer viatge de la Maria i van seguir col•leccionant roba plegats molt de temps.

dijous, 15 de juliol de 2010

Calor amb gel


Un altre cop m’havia despertat massa tard. El sol entrava per la finestra i anava a parar directament sobre el meu cos nu, acostumat a la frescor de la nit. No havia baixat les persianes i ara tornaria a tenir la casa com una sauna.

Encara mig adormida m’havia llevat per fer el cafè. A la cafetera automàtica se li havia acabat l’aigua i sortia el missatge d’avis que tocava descalcificar-la. El llum de la nevera s’havia fos, i s’havia acabat la llet. Els meus passos eren cada cop més lents. Tot em pesava, tot em costava. Un cop esmorzada havia de començar a escriure l’informe que ahir m’havia quedat pendent. Començava el cap de setmana amb deures i sense plans. Tot un mal presagi per dos dies amb alerta per altes temperatures.

Acabava de seure quan van trucar a la porta. Era un home jove amb una bossa penjada. Sense preguntar què volia, ni obrir-li la porta, li vaig demanar que s’esperés un moment que m’havia de vestir. No sabia qui era, ni que volia, però semblava simpàtic. Mentre triava la roba i caminava lentament per aquella casa-forn m’imaginava que aquell home venia a salvar-me portant una bossa de gel. Aquella imatge em feia somriure, l’imaginava passant-me el gel per la cara, pel coll, refrescant-me, ....quina contradicció venia a portar-me gel i em feia pujar la temperatura. Aixxxx.

Tornada a la realitat, li vaig obrir la porta. En realitat no anava tan errada la meva imaginació. Em volia vendre la instal·lació d’aire acondicionat. Com que ja estava engrescada el vaig fer passar per que m’ho expliqués, atenia a les seves paraules mirant com movia els llavis, com feia gestos amb les mans, li mirava aquells dits allargats i bonics i veia com la suor li corria pel front... No vaig poder evitar convidar-lo a uns glaçons amb aigua per que es refresqués i de passada em refresqués a mi, jejeje.

diumenge, 7 de febrer de 2010

Busco


Imagina’m a la discoteca. Si, ho se, fa temps que ja no ens toca anar-hi, però de tant en tant m’escapo del meu món de nines perfectes per explorar la nit dels que busquen. De fet potser jo també busco, i no només un nou marit per les meves amigues divorciades, també busco com un captaire, entre les restes d’una festa a la que no han convidat, sense saber realment què busco.

Busco entre la gent que balla al ritme d’una música massa alta per les meves orelles, una mirada tímida, un gest lasciu, una caricia tendre,… Imagino històries, imagino intencions, i penso en el final de la nit: un adeu no ha estat malament, una vomitada per haver begut massa, una esperança i una il.lusió pel que pot ser l’inici d’una relació, imagino un no recordar res o un tornar a la casa buida i no sentir el silenci per que les orelles segueixen sentint la música altíssima.

I mentre vaig imaginant tot aixó, una veu a cau d'orella em diu hola, m’estas buscant? i quan descobreixo la teva cara bonica que em somriu sento que he trobat el que buscava i m’ataca la por i el pànic.

dijous, 4 de febrer de 2010

Una descoberta

I am forever searching high and low
But why does everybody tell me no
Neptune of the seas an answer for me please
The lily of the valley doesn't know

I lie and wait with open eyes
I carry on thru' stormy skies
I follow ev'ry course my kingdom for a horse
But each time I grow old
Serpent of the Nile relieve me for a while
And cast me from your spell and let me go

Messenger from seven seas has flown
To tell the king of Rhye he's lost his throne
Wars will never cease
Is there time enough for peace?
The lily of the valley doesn't know