Records d'un adéu

Una habitació fosca,
un llit massa petit,
dos cossos nus abraçats,
caricies i petons lluitant contra el present.
Un amor prohibit que no vol morir i una veu que recita aquest poema...


EL VOLTOR DE MIRAMAR , Joan Alcover

És ver que val la pena de plànyer mon silenci?

És ver que m'aconselles, Heliodor, que llenci,

per recobrar ma lira, la toga de lletrat,

i el nodriment rebutgi de l'aucell engabiat?


Un jorn, de sang vermella tenyint una clapissa,

baixava de l'altura de Teix, llenegadissa,

un jovencell que havia caçat un voltor viu;

a costa de sa vida el davallà del niu.


Criada entre les boires que l'aspre cim esqueixa,

conserva l'au salvatge la majestat del néixer,

i, presa, dins la gàbia del parc de l'Arxiduc,

els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc:

el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta,

la barba de la serra i sa pelada testa,

la mística llanterna qui s'alça com un far,

i el ritme qui davalla de la pineda al mar...


Com un soldà que, asmàtic, enmig de son imperi

del reuma i la pruaga sofreix el captiveri

i el coll ruat enfonya dins una pell de mart,

així el voltor s'arrufa, sense girar l'esguard

a la sublim onada que baixa de l'altura

com un alè que eixampla el pit de la natura

fins a les grans marines que es baden a l'entorn.



La vianda li serveixen tres voltes cada jorn,

i sols llavors les ungles del botador desferra

i, descloent les ales, se deixa caure en terra,

i del toisó de plomes estira son coll nu

fins a la carn sagnosa que el missatger li du.

I passen els poetes i canten la tragedia
del presoner, vivent encarnació del tedi,

qui sembla condormir-se en el llunyà record

de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nord.


"Com deuen acorar-te l'enyorament, l'enveja

del núvol qui rodola, de l'au qui voleteja,

la febre de carnatge, la set de llibertat,

l'afronta d'un presidi de rei exonerat!

Ah! Si ta porta obrissin... Amb la primera fua

per recobrar ton torno sobre la penya nua,

als núvols pujaries, com Bonapart ho féu,

tornant de l'illa d'Elba al capitoli seu!"

Això els poetes diuen. És il·lusió. La ràbia

de l'hèroe qui mossega els ferros de sa gàbia

arriba a esmortuir-se dins l'habitud servil,

i l'àguila es fa ximple i l'home torna vil.

Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:

no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s'avesa.

Els ossos se rovellen i l'esperit també.

Vol llibertat l'il·lustre voltor?... Doncs ja la té.

No es mou; hem d'arruixar-lo per conseguir que surta;

prova d'alçar-se, pega una volada curta,

i cau; en pega una altra i es posa a un turó.

Passa la nit. Els hèroes no van al refector...

Rastreja una llocada, perquè té fam, el pobre,

i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra;

i es troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu,

que altres hereus del monstre botxí de Prometeu

deixaren, atipant-se, ben neta la carcassa;

mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa.

Ja no és per ell la glòria d'omplir el seu gavatx

amb tràgiques despulles de brega i de naufraig,

com els facinerosos de sa nissaga ardida.

I sent que la campana de Trinitat el crida,

i, fent la torniola, s'acosta a sa presó,

i dins la gàbia espera l'arxiducal ració.



Tu, mestre que an el coure li saps donar l'aspecte

de l'or amb la llum viva d'un generós afecte;

tu, que a ma pobra Musa dediques mots suaus

i de la mà la'm portes perquè facem les paus;

tu, que de prop coneixes la càrrega feixuga

que l'esperit enrampa i el pensament eixuga,

Heliodor, ¿saps ara per què no puc sortir

de la presó perpètua que tanca mon albir?

No és bo per ésser lliure qui a servituds s'avesa...

Sense tenir les ales de l'hoste de sa Altesa,

jo bé volar podria pels horitzons de l'art;

mes, per emancipar-me de mon ofici... és tard.