divendres, 30 de novembre de 2007

gasoil per la nena

Demà seria el gran dia. Havien estat setmanes preparant ho tot d’amagat dels amics i familiars. Aquella aventura ja havia començat abans de partir. Havien comprat 2 guies del Marroc que ella havia amagat entre els llibres de la biblioteca de casa, forrades aixó si amb tapes d’altres llibres. Ell sempre deia que el millor lloc per amagar un elefant era el zoo. El que no contava es que a la mare d’ella li començava a extranyar aquell interes sobtat per la inmensa colecció de llibres que havia heretat dels seus avis, però no li deia res per que mirar un llibre sempre és una cosa bona. Sospitava que la nena estava llegint el Decameron, o las edades de Lulu pel seu comportament tant estrany,…i per que de fet sense voler la guia estava amagada en la secció de llibres menys decents que ocupaven un racó discret de la biblioteca.

I Certmament del comportament de la Elisabet era estrany. De sobte sempre estava tancada a la seva habitació emprovantse roba, classificant discretament la roba que s’en portaria pel gran dia, consultant mil págines a internet per tenir més clara la ruta que haurien de seguir. La mare l’espiava quan no hi era, però nomes es trobava amb un pc sense historic d’internet, ni tan sols quedaven rastre de fitxers temporals. Va pensar que la nena debia estar descobrint la seva sexualitat, i que necessitava desfogarse, era llogic a aquelles edats, ella també ho havia viscut…

El que no sabia la mare és que ella estava bojament enamorada d’en Josep, el jardiner, un home deu anys més gran que la Elisabet, alt i fort, treballador de mena pero que feia un parell d’anys sempre feia una pudor insuportable a gasoil. A la Elisabet li agradava aquella olor. Al principi olorava els bidons que tenien enmagatzemats per fer servir la talladora de gespa i la serra, després no es conformava amb olorarlos, untava un drap amb el gasoil i en un racó de la cabana del jardiner, tumbada en una gandula vella es masturbava envoltada dels aromes del combustible. Un dia en Josep la va sorprendre, ella seguia la seva placida feina, amb les mans ben fortes fregantse entre les cames, esperant arribar a l’orgasme. Aquella imatge de la senyoreta refinada i brillant buscant amb rabia un orgasme mentre olorava un drap amarat de carburant va paralitzarlo un instant. Però ben aviat va sentir que el rec sanguini es feia fort entre les cames. Aquella neneta de 16 anys era deliciosa. Va acostarse lentament sense pensar en res més que en multiplicar el plaer que sentia, i li va començar a susurrar a l’orella lo bonica que era i lo molt que la desitjava. Ella no es va espantar, al contrari. Va agafar la seva ma i la va acostar a les seves cames. Aquell va ser el principi d’una gran passió.

Desde llavors en Josep feia olor de gasoil i ella es tornava boja amb la seva olor, tant boja que va decidir fugir, viure aquella aventura que sempre havia somiat. Travessar el desert amb ell…i un cotxe carregat de gasoil, es clar!!!!

dissabte, 24 de novembre de 2007

marques per sempre

Aquella tarda havia decidit que volia desconectar del món. Ja no soportava més estar entre les parets de la casa. La companyia del David ara li era insoportable. Passejava i recordava com havia pogut arribar fins aquí. Mentre caminava cap el camí que baixava al riu es mirallava als vidres de les portes de les cases. El que veia era una dona vella, amb cabells curts i mal tenyits, la seva panxa era grasoneta i les cames s’assemblaven més a cuixes de porc per fer pernils que aquelles cametes que un dia havia tingut. Ja només li quedava el perfil de nas respingó i aquells ulls verds petits de guilla que sempre havia tingut. On havia anat a parar aquella princesa de conte? Fins i tot no recordava aquell somriure permanent a la cara i que li havia deixat com a record aquelles marques entre els llavis. Quants anys havien passat des que va decidir el canvi de rumb de la seva vida?

Deu anys enrera era una dona de bandera, aconseguia tot el que volia, sempre caminant a la vora del precipici, aquella seguretat de les adolescents, aquell cos escultoric, aquell curull de vida que nomes te la gent feliç. I ell va apareixer com un miratge, com una fruita prohibida que promet ser la clau del paradis. El va creure, el va estimar, i sobretot el va desitjar. Va viure uns primers anys emocionants amb ell. Coneixel cada dia una mica era emocionant, l’anava descobrint a poc a poc, com qui desembolica una caixa de bombons, descobria la seva dolçor pero també aquell mal geni que la deixava arraconada en una habitació fins que passava la tempesta. Ell sempre tenia coses per explicar, cada dia una historia nova sobre el per què de tot plegat, fins que va començar a repetir i repetir cada una de les seves històries que cada cop li semblaven menys gracioses i més patètiques.

El sexe si que era bo. Ho va ser fins que van començar a deixarse, just quan ella va deixar la feina perque ell la volia sempre a casa. Al principi no tenia limits. Cada dia feient una descoberta, una nova sensació. Va ser l’unic home que la feia tremolar de plaer, que la feina anar molla nomes dientli alguna cosa a cau d’orella. La sea veu, el seu tacte acceleraven el rec sanguni del seu cos de manera instantania. Ara s’en adonava que ho va deixar tot per fer l’amor amb ell cada dia. Pero allò no era suficient.

Va arribar al riu. Sentia el soroll de l’aigua que anava corrent, notava la fredor de l’aigua nomes mirantla. Li agradava passejar per allí i ara, a l’atardor encara més. Les fulles dels arbres lluien els seus millors colors. L’ocre dels roures, el groc dels pollancres, el color teula dels faixos,…i allí estava aquell precios liquidambar vermell. El rei del riu. La seva planta discreta al costat dels pollancres ara es creixia amb el vestit que li donava la tardor cada any.

I llavors es va acostar i va veure aquelles lletres escrites a l’arbre desde feia més de 20 anys: Joan estima Núria. Aquella ferida a la crosta també era una ferida per ella. Per què el va canviar?

dilluns, 19 de novembre de 2007

Las edades de Lulu



Sumida todavía en los temores de una infancia carente de afecto, Lulú, una niña de quince años, sucumbe a la atracción que ejerce sobre ella un joven, amigo de la familia, a quien hasta entonces ella había deseado vagamente. Después de esta primera experiencia, Lulú, niña eterna, alimenta durante años, en solitario, el fantasma de aquel hombre que acaba por aceptar el desafío de prolongar indefinidamente, en su peculiar relación sexual, el juego amoroso de la niñez. Crea para ella un mundo aparte, un universo privado donde el tiempo pierde valor. Pero el sortilegio arriesgado de vivir fuera de la realidad se rompe bruscamente un día, cuando Lulú, ya con treinta años, se precipita, indefensa pero febrilmente, en el infierno de los deseos peligrosos.

dissabte, 17 de novembre de 2007

cartellera de cinema


"Johana Crane (Katheleen Turner), de días es una eficiente y valiosa empleada de una empresa textil de ropa deportiva, pero lo que todo el mundo desconoce es que lleva una doble vida y que esa mujer fría y calculadora se transforma de noche en la sensual y atractiva prostituta "China Azul", que acepta dinero a cambio de cumplir los sueños eróticos de sus clientes."

divendres, 16 de novembre de 2007

permetrina

Mare...em pica el cap...

O no!! Un altre cop!!! Ja feia temps que els polls no havien fet cap en aquella casa...o hauria de dir no havien fet casa en aquell cap?.
El fet és que quan es fa una inspecció per confirmar els pitjors presagis apareixen aquelles criatures allargades i repulsives tens una sensació com de plaga bíblica. “Qué he hecho yo para merecerme esto?” Comences a recordar on i amb qui hem estat per saber quin és l’origen de l’epidèmia. Sents una ràbia perquè realment, ningú es culpable. Recordo aquella amiga, tan neta, tan elegant, sempre ben perfumada, que va anar al dermatoleg perque sentia picors (i no a la figa, que potser també), eren els típics picors de polls, i quan el metge li ho va diagnosticar va ser presa del pànic...i llavors...tota la família va donar positiu en la recerca d’inquilins, i tots es van haver de posar aquelles bosses de plàstic amb els cabells ben untats de permetrina. Era una imatge realment surrealista la d’aquella família tan glamurosa plena de polls.

Diuen que qui no es consola es per que no vol, i que mal de muchos (o al menys mal de gent respectable) consuelo de tontos...pero consuelo. O sigui que amb aquell exemple, vam haver de passar tots la inspecció. Per sort només hem tingut un positiu, però tots ens hem untat de xampus antiparasitaris, i hem fet acopi d’aquest meravellos elixir anomenat permetrina, que venen a les farmacies acompanyat d’aquella pinta de pues tan temible. I hem hagut de rentar llençols i coixins amb aigua ben calenta....

I crec que per fi els hem fet fora, però l’ensurt va ser terrible. Es que jo tinc els cabells molt llargs, i sempre l’he tingut, i de petita, aquelles tardes amb la mare passant-nos la pinta, eren doloroses. I aquelles nits dormint amb una bossa de plàstic al cap amb els cabells xops de vinagre eren humiliants. I si es morien els polls era mes per ofegament que per altre cosa. O sigui que gràcies als pares de la permetrina, i a veure si algú inventa alguna cosa per que els polls siguin esterils ( o que potser aixó aniria en contra dels pares de la permetrian? Aixxxxx sempre aquests dilemes existencials!!!!

dijous, 15 de novembre de 2007

inspiració

Un soneto me manda hacer Violante
que en mi vida me he visto en tanto aprieto;
catorce versos dicen que es soneto;
burla burlando van los tres delante.

Yo pensé que no hallara consonante,
y estoy a la mitad de otro cuarteto;
mas si me veo en el primer terceto,
no hay cosa en los cuartetos que me espante.

Por el primer terceto voy entrando,
y parece que entré con pie derecho,
pues fin con este verso le voy dando.

Ya estoy en el segundo, y aun sospecho
que voy los trece versos acabando;
contad si son catorce, y está hecho.

Lope de Vega