dimarts, 18 de novembre de 2008

L'enfermetat de Lewy



Fa dies que intento escriure sobre una historia d’amor de veritat. La història dels meus pares. Ella una orfe adoptada per la seva germana gran que va començar a treballar als 14 anys. Ell un burgués, net d’indians, enginyer, apassionat per l’art i a la ciència. Ella 10 anys menys que ell. Es van conèixer per casualitat, presentats per amics comuns. Ell la va veure tan bonica, tan alegre, tan bona. Ella el va veure tan educat, tan atent, tan intel·ligent. Festejaven i voltaven per tot arreu i no paraven de parlar i de riure. Es van casar i llavors van arribar els fills, quatre!!! I la sogre...i desprès la crisis dels 80...però sempre tiraven endavant, i van pagar una carrera als quatre fills que ara tenen nets, i quan per fi ell es va jubilar i havien de tornar a festejar va arribar ella, una malaltia degenerativa que ha marcat els ultims anys fins que fa uns dies el meu pare va morir. Aquesta és ella:



“El meu nom es Lewy. El meu pare es diu Parkinson i la meva mare Alzehimer. Potser la gent quan em coneix i sap que he decidit passar una temporada a casa seva s’espanta i plora, però el que no saben es que jo se treure el millor de tothom, i que converteixo en herois els meus amfitrions.

Ja fa molts anys, més dels normals, que visc a casa d’en Ferran. Un enginyer melòman, tranquil, afeccionat a la ciència, la pintura, la fotografia la història i a la cultura en general. A poc a poc l’he deixat sense raonar, sense memòria, sense poder caminar, ni tan sols controlar els moviments del cos. Se que ell en molts moments voldria parlar, voldria caminar i jo només li he permès una petitissima treva amb els seus nets, per que fins i tot una malaltia tant dura com jo, es commou amb la carícia d’un infant. Em sap greu sentir a les seves filles i a la seva estimada dona parlant-li cada dia i no deixar-lo contestar, només donar la ma ben fort per que sàpiguen que encara som vius. Però també he fet sortir de l’anonimat una heroïna, la seva dona, per demostrar al mon lo infinit que és l’amor, i la sort que va tenir ell coneixent-la. Aquella orfe de Vilanova, amb pocs estudis i poca educació, que tothom es preguntava què hauria vist en ella aquell bon partit. Ara és respectada i admirada per tots els que la coneixen: l’heroïna que sempre ha existit però que només jo he coronat.

Ara ja no el deixo menjar i els seus fills pensen que ha de ser el meu final. I en aquests últims i llargs dies en aquesta família, he aconseguit que els germans s’ajudin i estiguin units com ha de ser, i que retrobin els braços de la seva mare, com aquells que un dia els bressolava mentre els alletava i els cantava cançons. I el Ferran va somiant en el que ha fet a la seva vida i es recorda dels seus pares i de tots els seus amics que un dia van marxar i que aviat tornarà a veure, i jo als capvespres disfruto de les millors postes de sol del Vallès sempre amb algú de la familia.

I quan tot s’hagi acabat, el Ferran de veritat tornarà a tots els que l’han acompanyat aquests anys de malaltia, i tornaran a recordar-lo tal com era abans de que jo arribes, però ara seràn més forts i apreciaran més la paraula estimar. No haurà estat en va el meu pas per aquesta família malgrat ser una maleïda malaltia degenerativa.”