Mals sons

La Jana començava a preocupar-se, ja era el tercer cop que tenia aquell mal son horrible. Els decorats canviaven, els dolents també, però sempre era ella tancada en alguna mena de presó intentant fugir desesperadament. Aquell matí, com tots els matins del mon s’havia llevat a les 7, esmorzat i preparat l’esmorzar pels nens, que desprès de vestir-los i endreçar la casa els havia portat a l’escola, després havia continuat amb tren fins a la feina i s’havia passat a comptabilitzar com tots els dies de l’any. A la tornada s’havia trobat la Cristina, com molts dies, però aquest cop no van comentar les ultimes malifetes dels nens o els problemes amb la companya de feina de torn. Aquell cop la Jana li havia estat explicant els seus somnis angoixants, li explicava com es despertava suant i amb por de tornar a dormir-se per tornar a entrar en aquell infern. I mentre la Jana ho explicava, es sentia més lleugera però a l’hora més preocupada. Com podia ser que en la seva vida ordenada i metòdica apareixes de cop un infern nocturn? La Cristina la va adreçar a un psicòleg amic seu, li calia teràpia urgentment.



I així va ser com la Jana va endinsar-se en el mon de la psicoanàlisis. Van aparèixer frustracions de petita, la mort del seu pare mal païda, i fins i tot aquell bolígraf de la Susi de segon d’EGB que sempre havia desitjat i que els pares mai li van comprar. Mentre parlava de la seva vida es sentia important, algú l’escoltava i l’entenia, encara que parles de foteses. Això feia temps que no ho experimentava, concretament des d’abans de casar-se, amb aquell noi de bona família, que només tenia temps per tirar endavant la seva empresa familiar. D’alguna manera pagar aquell psicòleg era com pagar una puta per un home, li estava comprant l’atenció i l’afecte, però ja li estava be. Però per visitar-lo va haver de trencar la rutina de tota una vida, havia de buscar cangurs i preparar sopars a deshores, a més la seva consulta queia en el casc antic i no hi podia arribar amb cotxe, havia de travessar un munt de carrers, plens de gent i de botigues, i sovint no podia evitar aturar-se a mirar un aparador bonic o contemplar uns malabars. I així aquella teràpia s’allargava fent tot el passeig fins la consulta i desfent-lo. A vegades simplement caminava a poc a poc i es mirallava ens els vitralls de les finestres i portes, i decidia que el proper dia es posaria una faldilla més curta, o es canviaria de pentinat, o es compraria unes botes amb taló alt. I quan ja va sentir-se preciosa ja no li calia mirallar-se i mirava a la gent que es creuava pel camí, els mirava als ulls, i algun cop fins i tot els somreia. I desprès seguia parlant de foteses, ja sense sentir-se culpable de robar un temps a la família i de gastar uns diners en ella. I mai més va tornar a tenir un mal son que la feia sentir presonera i amb ganes d’escapar-se. (i per acabar be ara hauria d’escriure i va trobar un home que la follava com una dona i va ser feliç per sempre més, però es que em sembla una mica brutu en un escrit tan delicat). Bones Festes ;)

L'enfermetat de Lewy

Fa dies que intento escriure sobre una historia d’amor de veritat. La història dels meus pares. Ella una orfe adoptada per la seva germana gran que va començar a treballar als 14 anys. Ell un burgués, net d’indians, enginyer, apassionat per l’art i a la ciència. Ella 10 anys menys que ell. Es van conèixer per casualitat, presentats per amics comuns. Ell la va veure tan bonica, tan alegre, tan bona. Ella el va veure tan educat, tan atent, tan intel·ligent. Festejaven i voltaven per tot arreu i no paraven de parlar i de riure. Es van casar i llavors van arribar els fills, quatre!!! I la sogre...i desprès la crisis dels 80...però sempre tiraven endavant, i van pagar una carrera als quatre fills que ara tenen nets, i quan per fi ell es va jubilar i havien de tornar a festejar va arribar ella, una malaltia degenerativa que ha marcat els ultims anys fins que fa uns dies el meu pare va morir. Aquesta és ella:



“El meu nom es Lewy. El meu pare es diu Parkinson i la meva mare Alzehimer. Potser la gent quan em coneix i sap que he decidit passar una temporada a casa seva s’espanta i plora, però el que no saben es que jo se treure el millor de tothom, i que converteixo en herois els meus amfitrions.

Ja fa molts anys, més dels normals, que visc a casa d’en Ferran. Un enginyer melòman, tranquil, afeccionat a la ciència, la pintura, la fotografia la història i a la cultura en general. A poc a poc l’he deixat sense raonar, sense memòria, sense poder caminar, ni tan sols controlar els moviments del cos. Se que ell en molts moments voldria parlar, voldria caminar i jo només li he permès una petitissima treva amb els seus nets, per que fins i tot una malaltia tant dura com jo, es commou amb la carícia d’un infant. Em sap greu sentir a les seves filles i a la seva estimada dona parlant-li cada dia i no deixar-lo contestar, només donar la ma ben fort per que sàpiguen que encara som vius. Però també he fet sortir de l’anonimat una heroïna, la seva dona, per demostrar al mon lo infinit que és l’amor, i la sort que va tenir ell coneixent-la. Aquella orfe de Vilanova, amb pocs estudis i poca educació, que tothom es preguntava què hauria vist en ella aquell bon partit. Ara és respectada i admirada per tots els que la coneixen: l’heroïna que sempre ha existit però que només jo he coronat.

Ara ja no el deixo menjar i els seus fills pensen que ha de ser el meu final. I en aquests últims i llargs dies en aquesta família, he aconseguit que els germans s’ajudin i estiguin units com ha de ser, i que retrobin els braços de la seva mare, com aquells que un dia els bressolava mentre els alletava i els cantava cançons. I el Ferran va somiant en el que ha fet a la seva vida i es recorda dels seus pares i de tots els seus amics que un dia van marxar i que aviat tornarà a veure, i jo als capvespres disfruto de les millors postes de sol del Vallès sempre amb algú de la familia.

I quan tot s’hagi acabat, el Ferran de veritat tornarà a tots els que l’han acompanyat aquests anys de malaltia, i tornaran a recordar-lo tal com era abans de que jo arribes, però ara seràn més forts i apreciaran més la paraula estimar. No haurà estat en va el meu pas per aquesta família malgrat ser una maleïda malaltia degenerativa.”

Gots buits (vasos vacios)

(NOTA abans del post: M'encantaria poder escriure tan asiduament com vosaltres, em feu molta enveja sana, però no tinc inspiració, i aquesta només ve si la busques, si vas escribint,...i em costa trobar temps per aixó. En el post passat Henry the Viii em recomanava una canço. Jo l'he escoltat molts cops i intentava pensar què voldrien dir els Cadillacs?, quina història hi podria haver? I aixó és el que m'ha sortit.

Ell: No sabia que avui feia anys que ens vam coneixer, en aquell pont del nostre riu. El que si recordo és el que vaig sentir quan et vaig veure. Tu miraves l’aigua mentre somiaves alguna cosa, i de tant en tant observaves el teu voltant com si no anes amb tu. Tenies un posat de dona seria però els teus ulls delataven la teva fragilitat. En el fons eres com una nena perduda en mig del mon, com una gota d'aigua dolça en el mar... Ara cada cop que surto de treballar travesso el riu i passo per davant del teu despatx i si tinc sort aprofito per saludarte i dirte lo guapa que estàs.

Ella: Jo no se qué ha passat aquest ultim any. Només se que m’he enamorat de tu bojament, i que cada nit, he recordat que era una altre dona qui compartia amb tu el llit. Se que suspiro per trobar-te als vespres ni que sigui per que em facis riure una mica. Però les teves paraules tenen uns efectes secundaris terribles. Torno a casa sola, recordo els moments que hem compartit junts en la nostra clandestinitat. Agafo dos gots com sempre feiem i brindo amb aigua a la nostra salut. Però aquesta nit ho he fet amb vodka per tenir el valor de dirte tot el dolor que sento...però no pateixis. Demà miraré els gots buits, i sentiré que també he buidat el meu cor, i tornaré a sortir al carrer amb el meu posat serios esperant que algun dia els torni a omplir amb una nova companyia.

Ell: Deixam abraçar-te un cop més i ballem aquesta canço que serà el record del que podia haver estat i no serà....i pensaré que ets aigua de riu que s’escapa de les meves mans...

Tot al seu lloc

En Josep es passava els dies veien com la seva dona cada cop tenia el cap més lluny de casa. La veia al matí prenent el cafè amb llet amb la mirada perduda mentre ell l’espiava fent veure que llegia el diari. Sabia que no era ella, en els silencis que es feien a l’hora de sopar, amb el televisor posat davant de la taula. I als vespres ella sempre tenia feina davant de l’ordinador. No li va costar gens saber que el que ella feia era xatejar. I mentre perdia una companya anava apareixent una dona nova. Trista, callada i que només reia davant d’una petita pantalla de pc. Potser el culpable d’aquella situació era ell, per les seves suposades maratons de feina que combinava amb cites furtives amb col·legues de professió.

Però el cas es que ara volia recuperar a la seva dona i no sabia com fer-ho. Per això va trucar a un advocat que li havien recomanat. Al contrari que els altres advocats, aquest estava especialitzat en salvar matrimonis. Ell deia que era molt més rentable i sobretot satisfactori. Per tenir èxit en una missió així calia conèixer molt be als clients, però ho havia de fer discretament, sense ensenyar les seves armes. I un cop va ser contractat i va rebre una bona provisió de fons va desaparèixer. Tenia 6 mesos per solucionar el tema i va posar tot l’equip de 10 persones a treballar per saber-ho tot d’ella. Va esbrinar quins xats freqüentava, i el nick que feia servir, i el següent pas era descobrir qui era ella de veritat. Per experiència, segur que seria molt diferent de com la descrivia el marit.

No li va costar gens guanyar-se la confiança d’ella. Era una dona amable, una mica ingènua i amb una gran imaginació. Li agradava escriure contes i somiar que era la reina de les fades. Cada dia tenien converses més llargues i sense voler cada dia es sentien més a prop l’un de l’altre. Ella li parlava de lo sola que es trobava, i de com voldria fugir molt lluny, i ell l’entenia i no tenia valor per dir-li que havia de tornar a estimar el seu marit per que sense saber-ho havia passat a ser de clienta a amiga. Però sabia que si li deia la veritat hauria fracassat i provablement hauria de tornar a dedicar-se als divorcis. La única solució era desaparèixer de la seva vida, i oblidar que potser s’havia enamorat d’ella.

La Maria només volia plorar. La seva vida de cop ja no tenia sentit. Havia conegut a un home meravellós i de sobte havia desaparegut. Només li va quedar una nota que deia que tot havia estat mentida i que el perdones. Res més. Es passava hores davant del messenger esperant que es tornes a conectar, mirava el correu amb desesperació cada dia més de 100 cops per si per fi tornava a rebre un conte d’aquell príncep que s’havia esfumat. I cada cop es sentia menys forta, fins que una grip mal curada es va transformar en una neumonia severa. EL seu marit la cuidava dia i nit, li feia companyia i li llegia el diari. I quan les noticies del diari eren dolentes s’inventava noticies bones que explicava amb un entusiasme desconegut per la Maria. I així ella es va anar recuperant i va descobrir un nou marit que l’estimava de veritat i que no la deixaria sola mai mes.

Vacances de Vida

Aquelles eren les vacances que estava esperant tants mesos.

Seguia anant a treballar, però ara ja no entraria en el seu despatx per atendre els clients que la reclamaven, ni pensava fer cap anàlisis de balanços ni revisió de costos. Aquells dies no caldria que prepares finiquitos, ni tan sols renegocies contractes amb els proveïdors. Entraria la primera al despatx, treuria l’alarma i seuria a la taula de la recepcionista. Rebria trucades, obriria la porta, atendria els missatgers i fins i tot faria cafès de les visites si n’hi havien.

A les estones perdudes no pensava mirar ni un sol mail, faria com la recepcionista navegaria d’amagat, i fins i tot xatejaria, que ja li havien explicat com fer-ho. Es vestiria amb samarretes de tirants i amb aquella faldilla que s’havia comprat i que no gosava posar-se per que era massa curta, es posaria aquelles sandàlies de taló fi que només es va posar per una boda i passejaria per la ciutat disfrutant de les seves vacances especials. Per una setmana no hauria de preparar roba pels nens, ni fer menjars, ni donar ordres a l’assistenta, ni explicar què havia fet i amb qui havia parlat. Per una setmana seria una altre persona. I llavors coneixeria a un home que la convidaria a sopar sense fer-li preguntes, i potser fins i tot s’abandonaria als plaers del sexe sense pensar en res més.

I es divertia pensant en les coses que podria fer si fos una altre persona: lligar amb desconeguts, emborratxarse perdudament, fer d’estatua a les rambles, conduir un taxi per Barcelona, enfilarse a la torre mafre penjada d’un arnes i una corda per netejar els vidres,...el cap li bullia, vacances de vida, fer coses diferents, ser una altre persona,...i sense voler ja tenia tot un projecte preparat, un nou projecte estava naixent,... ja tenia un estudi de viabilitat i sabia quins contactes hauria de moure: Era la seva feina, el que li agradava fer. Quan es va adonar del que havia dissenyat en el primer dia de vacances de vida va somriure. I de sobte va sonar el telèfon: mama t’estimo molt, quan vindràs? No pateixis amor, ara agafo el cotxe i en 2 hores tornem a estar junts.

Justicieta Social

La Laia estava asseguda a l’andana de Plaça Catalunya llegint un d’aquests diaris gratuïts mentre esperava el tren per tornar a casa. Anava llegint els titulars i va parar-se en la noticia que parlava de les mesures del govern per paliar la crisi. Aquell tema la tenia molt indignada. Com era possible que uns especuladors que s’havien fet d’or a costa de vendre cases molt per damunt del seu preu real ara havien de ser afavorits pel govern!!!! Era un tema de justicia social. I els banquers? que anaven de la ma dels constructors deixant préstecs per construir i així seguir inflant aquest globus especulatiu i aprofitant-se de les pobres persones que decidien confiar en ells el seu futur per poder comprar una llar...clar quan més cars eren els pisos més diners guanyaven, era un tema de volums. La banca ja havia estat tutelada a les Amèriques per la reserva federal i aquí seguiria sent afavorida amb les mesures del govern per que la gent seguis comprant cases a preus vergonyosos. Això si, ningú dels que s’havia inflat les butxaques ara no en volía tornar una part. Aquesta era la crisis real, un tema de decència.

Va seguir indignada quan va llegir la llista de preocupacions de la gent. Ella no devia ser gent: per què tothom era miop?, res del tema de la injustícia social que patien, de la indecència dels especuladors, ni de la fam i miseria al mon, ni del canvi climàtic. Només preocupava l’atur i el tema del terrorisme.

Va arribar el tren i va seure en un racó, i anava a llegir el seu Jueves estimat. Un especial sobre la pluralitat religiosa amb una caricatura autocensurada del profeta. Llavors va seures al seu davant un home amb faccions musulmanes, vestia com un d’aquells paquistanis que surten a les noticies desprès d’un atemptat. Anava amb una bossa d’esport molt gran que es va posar a la falda. A la Laia li va semblar que estava resant. I si aquell home era un terrorista que es volia venjar pels dibuixos de la seva revista? El va mirar posant cara de “siusplau encara soc jove”. I ell la fitava molt serio. La Laia seguia posant cara de vedell a punt de ser escorxat però va intentar somriure, intentant trasladar-li telepaticament una cosa així com “que et sembla noi? Ho deixes per un altre dia?” I ell va semblar que li responia la mirada com dient “no pateixis tots dos anirem al paradís”. La Laia cada cop es sentia més desesperada , no podia ser que estes apunt de morir. Volia enviar-li un sms als seus pares dient que els estimava però ells no tenien mòvil. Estava suant d’angoixa. Es va intentar asserenar. Calma Laia només són imaginacions teves, segur que no passarà res. Ella l’anava mirant de tant en tant suplicant clemencia, i ell li responia la mirada amb allò del paradis. La Laia no va poder més. Es va aixecar i va anar cap a la plataforma decidida a baixar a la propera estació. Llavors va passar una cosa inesperada. Ell també és va aixecar i es va posar al seu costat. Just quan pensava que aquell home anava a premer un botó ell li diu:
-hola soy indio ¿y tu?
Collons allò canviava la situació, els indis no son terroristes oi? Va pensar. Però només va poder dir :
- yo no soy india (només li hauria faltat un “jau”).
Ell seguia posant cara de anem junts al paradis però ara no sabia que volia dir fins que finalment li va engegar un:
-¿Me das tu telefono?”
I ara que havia de fer? La Laia es sentia molt confosa per que havia passat molta por. En aquesta confusió li va contestar un sec:
-No- i va baixar a l’estació que acabava de parar el tren. Va a seure's per esperar el proper tren i va començar a pensar en aquell noi tan agradable que li havia estat somrient tot el camí mentre ella li havia estat tirant la canya sense voler. Ara el recordava amb unes faccions boniques, amb uns ulls negres interessants i un tipet molt mono i li hauria agradat coneixe'l, segur que tenia un munt de coses interessants per contar.

En Rajid va quedar-se sorprès, desprès d’haver estat creuant mirades de complicitat amb aquella noieta que semblava eixerida no entenia què havia passat. Acabava d’arribar enviat per un Banc Americà. La seva especialitat eren les subastes de pisos embargats per tornarlos a vendre, i aquella noia segur que li hauria explicat moltes coses del pais.

A sobre

Un talent especial

Quan el marit de la Dolça li va demanar el divorci desprès d’enxampar-la abraçada a un home en mig del carrer, ella va quedar sumida en una gran misèria. Ell no va voler creure que s’acabava de trobar aquell home al carrer assegut en un banc plorant i que ella no va poder estar-se de seure al seu costat per animar-lo. I que quan havia aconseguit fer-lo somriure ell la va abraçar i ella es va sentir feliç de la seva bona obra.

Desprès tot van ser maletes i paperam, per ella incomprensibles. Va quedar-se sola i molt molt trista. A més, amb la seva feina de comptable no en tenia prou per pagar tota sola la hipoteca que havien demanat per reformar aquell antic palau que havia heretat d’una tia, ni totes les despeses que comportava aquella casa tan gran.

Sense gaires diners per viure, es passava els vespres xatejan. Li encantava animar a les animes desesperades, i a vegades fins i tot quedava amb algun home només per mimar-lo i abraçar-lo. No buscaven sexe només volien sentir-se estimats.

Un bon dia va rebre la primera carta del banc avisant-la de que ja no tenia fons i no podria seguir pagant aquella casa tan preciosa. Llavors se li va acudir aquella bogeria. Primer va publicar en un diari d’anuncis gratuïts, “dona bonica s’ofereix per fer mimos, res de sexe”. Com que va començar a tenir algun client, va publicar l’anunci a altres diaris, inversió que va rentabilitzar molt de pressa.

Tenia tants clients i guanyava tant a cada cita que va deixar la feina de comptable i ja només es dedicava a donar amor. Els seus clients eren homes grans i solitaris que no els interessava el sexe, homes casats que no volien enganyar a les seves dones però se sentien desplaçats pels fills, algun yuppi encuriosit, fins i tot joves que encara no havien descobert l’amor, només el sexe i destinaven el pressupost d’un cap de setmana a ella.....

Ella donava amor, els somreia, els escoltava, els acaronava i els besava fins que es deien adéu. A ella li agradava fer sentir be als homes, però trobava a faltar el seu home, que tot i ser molt gelós la tractava com una princesa de conte.

Un dia passejant pel Passeig de Gràcia, tornant d’una cita, va veure assegut en un banc un home. Tenia el cap entre les cames i no li podia veure la cara, però semblava que plorava. Va recordar-se d’aquell primer desconegut que tants problemes li havia causat. Es va atansar a ell i amb la seva tendre veu el va animar. Ell va aixecar el cap i la va abraçar molt fort demanant-li perdó. Era el seu home.

A sobre

On anem?

Quan el destí ha decidit un camí no tens més remei que seguir-lo, és com els camins dels rius, sempre acaben tornant al llit.

Dilluns sortia de la feina, com diu la cançó dels Bottom Rats, no m'agraden els dilluns, clar que tampoc em dedicaré a agafar una escopeta i carregar-me al primer que se’m posi al davant. O sigui, que vaig acabar la jornada com vaig poder. Amb el cap com un bombo de tants marrons per solucionar i amb ganes de sentir aire pur sobre el meu cos. Seguia la ruta de sempre, i just quan anava a entrar a la boca del tren el vaig veure i ell em va veure a mi...ohhhh quins ullets, i quin cotxe, com el d’aquell pòster que tenia a l'habitació, regal dels companys d'institut que sabien com m'agradaven els cotxes esportius quan vaig fer els 18 anys. Era el col·leccionista d'amants. Va baixar la finestreta i em va dir, puja que et porto al poble.

Jo em moria de ganes de pujar, mai havia pujat en un model com aquell. Però la prudència em va fer dir-li:
- N’estàs segur?
Ell riu i em diu:
- Va puja i t'ho explico.
Era lògic, estava parat en mig del carrer fent una petita cua, o sigui que jo vaig desobeir un cop més els meus instints racionals. Em va explicar que estava avorrit i que anava a passar per tots els passejos de la costa prop d'on vivia jo. Ell deia que era un entreteniment que més d'un cop li havia proporcionat alguna amant. O sigui que em vaig posar el cinturó i em vaig abandonar a la seva veu i al preciós soroll d’aquell motor quan arrencava a la sortida de cada semàfor...mmm

Quan vam arribar, em va dir si em venia de gust caminar per la platja. Es el que més desitjava abans de trobar-lo. Al vespre quan encara el sol no s’ha amagat del tot, la platja és la senyora dels pensaments furtius. Vaig sortir del cotxe i em vaig acostar cap al mar, deixant que el meu cos sentis la frescor de l’aire. Ell em seguia.

Vam seure damunt d’una esterilla abandonada a la sorra. Ell va veure que estava relaxada i em va dir:
- Ara et toca a tu parlar, vull saber quins sons els teus desigs més obscurs.

El vaig mirar amb cara de nena dolenta i li vaig somriure. Feia mitja hora que escoltava com desenes de dones trobaven el plaer amb ell, mentida o veritat aquell home era un gran seductor, i jo encara tenia molts plaers per descobrir. Estava a punt de vomitar-li una relació de barbaritats prohibides: imatges de “nueve semanas y media”, un trio luxurios, una sodomia passional, el canvi de marxes d’un Porsche,...

Suposo que per vergonya i per que ho volia, no vaig dir res, vaig besar molt a poc a poc tota seva cara fins que vaig trobar la boca i vam geure abraçats mirant les estrelles fins que la gana va apretar i ens vam abandonar al plaer d’una bona taula i d’un bon vi.

A sobre

El col.leccionista d'amants

EL col·leccionista d’amants...existeix, existeixen, n’he conegut alguns, però aquest és realment especial. La seva sensualitat i sobretot la seva intel·ligència va fer que un dia acceptes dinar amb ell (si,... ho reconec també necessitava sentir-me una mica desitjada). Mentre triaven el dinar va començar a parlar-me de la seva vida, (tants anys de coneixe'l i tan poc que en sabia d’ell) i llavors va arribar al capítol de les seves amants, erem al segon plat. Jo no demanava res, només escoltava com una nena a la que li estan explicant un conte nou. Quan parlava d’amants ho feia d’una manera molt explicita i a l’hora educada. Al principi em repugnava, on m’havia ficat!!!!. Jo de cap manera vull ser un cromo més d’una col·lecció. I ell somreia dolçament mentre li desaprovava els seus fets i m’explicava com li agradava fer gaudir a les dones, com li agradava fer-les tornar humides, sentir el seu desig, donar-los el que demanen. Em deia que totes les dones tenen coses precioses (i a més m’ho deia així per que no em sentis una més). Mentre menjavem un coulant em parlava de les dones de pits abundants, les que tenen mugrons sensibles, les que inflen els seus llavis d’una manera increïble, i em deia que ell pot donar a cada dona el plaer que més desitja. Jo l’escoltava, te una veu molt maca, malgrat les barbaritats que anava dient em donava una sensació de calma, de gust,...em temo que d’alguna manera jo també formo part de la seva col·lecció. Al café em va dir que volia tornar a dinar amb mi. Aixxxxxx

M'encanto...

Quan camino al vespre pels jardins i sento els grills i els gripaus, oloro les flors dels gessamins i miro el cel estrellat... paro el temps. Quan miro els caps grossos de l’estany, busco alguna granota petita, oloro la terra humida, escolto el cant de les merles i el soroll de l’aigua que surt de la font...paro el temps. Quan viatjo en avió i miro per la finestra, veig les cases petites, els camps de mil colors, els estanys que brillen al sol, i escolto musica al mp3...paro el temps. Miro el paissatge desde el tren que agafo cada dia i no em canso, passejo entre camps de trèbols per trobar-ne un de 4 fulls i no em canso, passejo per davant d’una escola i escolto la canalla que crida i juga i em fascina i torno a parar el temps, fins i tot l’endarrereixo per tornar a ser aquella nena que sempre portaré al cor. Hi ha tantes coses que em fan badar, i es que el món es tan meravellós.... Ahh si, busco entre els blogs i sempre trobo gent fascinant, histories tendres, fotografies màgiques, i el temps torna a parar-se fins que vaig a dormir somiant en colors.

Camí

Hi ha moments en la vida que costa seguir el camí.

amoR

Una ciutat on m’enamoraria, pecaria i em confessaria…

La Maria i en Lluis

La Maria acabava de deixar el seu fill gran en una festa d’aniversari i conduïa atabalada cap a la casa de la seva mare per recollir el fill petit. Estava perduda en aquell barri residencial de Barcelona per que era lluny de casa seva. De sobte en una cantonada va veure el seu marit acaronant la galta d’una desconeguda, jove i alta, vestida com una executiva amb una cartera a una ma i a l’altre la corbata que ella li havia regalat feia uns dies pel seus 40. Aquella visió la va paralitzar i va topar contra un mur d’un jardí. El seu enorme cotxe familiar va quedar tot rebregat i ella va deixar de veure res per culpa de l’airbag....

Per en Lluis aquell era l’ultim dia d’una vida dissipada. La seva dona li havia perdonat totes les infidelitats i per fi, havia entes el valor de l’amor. Que els plaers carnals no poden competir amb la fidelitat, amb la tendresa, amb el respecte i amb una convivencia tranquila que li podria oferir la seva dona. Des d’aquell dia ja no flirtejaria amb totes les dones que conegues com si li anes la vida. Ara es dedicaria a l’amor de la seva vida.

La Maria es sentia feliç conduint el seu nou cotxe esportiu: era el preu del perdó de la infidelitat del seu home, però no li importava. Conduia com una adolescent, sortint dels semafors com si es tractes d’una cursa, incorporant-se a l’autopista de 0 a 100 en segons. Aquell cop li havia obert els ulls i ara tot era diferent. Volia sentir la vida intensament. Havia canviat la seva forma de vestir, es passava el dia en el club esportiu, cuidant el seu cos, i flirtejant amb monitors guapissims, s’havia esborrat del grup de pregaria de la parroquia i ara els vespres que el seu home tenia sopars de feina es conectava en un xat. Ara ella volia també sentirse dona. Tenia un objectiu, convertirse en una dona fatal, sense escrupols. I aquell dia tenia una cita amb un home de món. Un home que sabia tractar les dames i convertirles en puta, un home que li havia promés que li ensenyaria els plaers mes amagats del cos.

En Lluis se sentia confos. Despres de 10 anys de vida tranquila a casa, plena de plaers intelectuals, i de convivencia tranquila, sense mentides ni enganys s’havia tornat a sentir buit i avorrit i finalment havia conegut una dona increible: inocent, sensual, i plena d’herotisme, era la fruita prohibida i avui l’anava a tastar.

La Maria i en Lluis es van trobar, la cita era en un mirador de la Rabassada, prop del Tibidabo. Van baixar del cotxe per contemplar el paissatge i per tranquilitzar els cossos. Despres de mirar les llums de la gran Barcelona es van mirar fixament mentre es donaven les mans. Primer estaven serios, poc a poc els ulls es deien coses, i els dits de les mans seguien la conversa en un altre lloc. Les boques seguien quietes, nomes canviants per dibuixar ara un somriure ara una ganyota, els seus cossos bullien i els cors bategaven molt depressa. Despres de molts minuts aixi es van abraçar molt fort, molt. Sentien les seves olors i anaven assaborin el moment i guardant-lo en les seves memories com un tresor preuat. I despres de la llarga abraçada van anar separant els seus cossos i sense dir res tots dos es van ficar al cotxe i van tornar a casa sense ni tan sols parlar, però amb un somriure als llavis. Aixó si, la Maria va arrencar el cotxe i va sortir d’aquell mirador amb un bon cop de gas, però no per rabia ni per por, era la seva manera de dir: sóc viva!!!!

amors extranys

La Clara estimava l’Abel amb bogeria, d’una manera irracional. Des que el va coneixer va sentirse atreta per ell sense remei: era realment magnètic. Durant els anys que feia que el coneixia ho havia perdonat tot: enganys, mentides, s’havia rebaixat tant com ell li havia demanat, li deixava fer amb el seu cos el que ell volia, aguantava les seves plantades amb plors i en secret i quan ell la tornava a trucar li donava les gràcies i el besava per tot el cos i l’acaronava pensant que potser aquell cop seria l’ultim cop que el veureia. Quan ell la posseia, feia que ella ho oblidés tot, es concentrava en el plaer absolut que només ell li donava i al mateix temps es sentia la dona més dona del món, per uns moments sentia que estaven en igualtat de condicions i que era en aquells moments de nuesa, suor i plaer que ella el posseia, i ja en tenia prou.

L’Abel era un home singular. Havia trencat amb la seva parella estable ja feia uns anys i es dedicava a tastar la solitut de la vida, amb les coses bones i amb les nits fredes. Quan va coneixer la Clara tenia dos mitjes novies que no li feien sentir ni fred ni calor, que ni tan sols servien per acompanyar les palles solitaries de la dutxa matinera. La Clara era diferent: era passió, però també era dolçura, tenia un cos bonic, i un punt de marrana que el perdia. Era molt diferent del que havia conegut abans, desprenia una frescura, una innocencia que no havia conegut als 16. Però a més la Clara tenia una cosa que no tenien les altres. Malgrat fer-li la vida impossible, dominar-la, humiliar-la, despreciar-la,..al contrari del que feien les altres dones d’odiar-lo i al final ignorar-lo, ella seguia obeint, sentia que ella era seva, i tenia un sentiment desconegut per ell. Potser era amor el que ella sentia. Amor, una paraula tabu, un sentiment desconegut, que el feia ser encara més cruel amb ella… Fins que un dia es va rendir a l’evidencia i li va demanar que es casessin.

Van ser feliços just 1 any, llavors la passió i el dolor contingut van tranformar la Clara en una dona singular, que dominava el seu home de la mateixa manera que ell ho havia fet abans. I ell ho aguantava estoicament, per que havia après a estimarla i per que quan ella li feia l’amor es sentia l’home més feliç del món.

florifobia

L’Anna era florofobica, i era comprensible. El seu xicot de l’Institut la va deixar per sortir amb la Begoña, que no era tan maca com ella però es deia que feia unes bones palles. A la facultat el seu primer novio formal la va deixar per la Rosa, que no era tan riallera pero deien que follava molt be. I quan ja estava refeta va enxampar al seu marit amb una tal Margarita que no sabia que feia millor que ella, però ara tan li feia. I així va anarse topant amb Alegries que li feien moving, amb Violetes que la despreciaven i aixi va anar odiant les flors.


L’Anna tenia un jardi precios que havia omplert d’arbustos preciosos com el boix i les falgueres, tots sense flors és clar. Per que ara fins i tot li provocaven palpitacions. Aquell dia és sentia contenta, tenia una cita a cegues amb l’home de la seva vida. Ja feia temps que xatejaven i realment estaven fets l’un per l’altre. L’esperava amb ansies en un banc del laberint d’Horta, rodejada de xiprers. I va apareixer ell: amb un clavell a la solapa, amb una camisa hawaiana de mil flors, amb un ram d’orquideas i posantse de genolls li va dir ets el meu pensament més meravellos que mai he tingut.

De cop i volta l’Anna es va sentir morir, va perdre el mon de vista per un instant, el cor li bategava massa de pressa i no podia respirar. Només sentia una i altre vegada una veu que deia sóc el seu pensament….I va obrir els ulls, el va tornar a mirar, i va veure un parterre ple de pensaments amb aquells colors violetes, grogs, blaus, taronges,…i va pensar que era precios i va sentir que aquell home l’havia curada i se sentia molt i molt feliç.

somiar

Tot just arribaven de passar el cap de setmana a la casa d’Alp. El petit havia estat plorant una bona estona i els altres dos no paraven d’empipar-se. L’Eva pensava que era per que els havia tocat massa el sol. El marit de l’Eva deia que eren uns nens malcriats i mimats i que els havia de deixar plorar per que es curtissin. Tots estaven cansats, havien esquiat tot el dia, i el viatge havia estat més pesat que altres dies, amb més retencions de les normals. Ara l’Eva desfaria les maletes i es posaria a fer el sopar, mentre el seu marit llegiria els diaris del dia, per que havia d’estar informat dilluns a la feina. L’Eva banyaria les 3 criatures, els donaria el sopar malgrat que quan estan cansats es dificil fer-los menjar res i els explicaria 3 contes abans que s’adormissin. Desprès posaria la rentadora i prepararia les motxiles per l’endemà i seuria una estona davant la tele només per descansar una mica i seure amb el seu marit, que mira molt interessat tots els resums dels partits de futbol del cap de setmana. Avui l’Eva tindrà sort. El seu marit també està cansat i no li demanarà que li menji la polla i despres s’obri de cames. Avui podrà anar a dormir sense extra.
….
Mentre l’Eva es despulla per posarse el pijama es mira al mirall nua. Ja no recordava lo bonica que era. Abans de dormir es treu la pinsa que li recull la seva llarga i arrissada cabellera, i es mira recordant quan era jove. Quan a la facultat de dret feia fer bojeries a més d’un company i fins i tot a algun professor. Recorda els seus primers judicis guanyats, i el seu primer amor i es torna a mirar tota nua mentre fa volar els cabells com si fos una artista de cine en una sesió fotogràfica.
……
L’Eva ja dorm. Ara somia en un princep blau que la ve a rescatar a ella i als seus petits. Somia que el princep somriu tota l’estona i li acarona els rinxols mentre li diu: no pateixis princesa tot anirà be.

la morbosa cam

La punyetera cam no acabava de funcionar. Sabia que ell estava allà, a l’altre costat, esperant-la, que feia estona que havia tancat la porta del seu estudi, que havia abaixat la llum i posat musica suau, que fins i tot s’havia descordat la camisa; ho sabia perquè li ho acabava de dir per telèfon…. “Vine, t’espero. .serè teu… obra la cam..”. Estava molt nerviosa, perquè mai ho havia fet, això de connectar-se amb un desconegut per la cam. Va anar a l’habitació de la filla gran i va agafar-li l’aparell i se’l va emportar a l’estudi, a on en Víctor i ella tenien el portàtil. Tenia l’adreça d’ell apuntada en un paper, al costat del telèfon al que l’havia trucat, després que l’Assumpta, la seva companya de feina, li havia dit que truqués, que era un tio molt guai que ella havia conegut pel xat i que feia coses per morir-se. Clar que l’Assumpte era separada i sense fills, i ella casada i amb dos adolescents. Però no s’havia resistit a la temptació. La morbosa temptació de trucar-hi, presentar-se, parlar-hi ben bé vint minuts, els imprescindibles per posar-se a mil amb les coses que ell l’hi deia i finalment, vèncer la temptació d’anotar-se l’adreça per escriure’l pel messenger i veure’l, tal com s’havia anunciat.
Però la punyetera cam no funcionava. Quedava fixa la pantalla, tota negre. I només de quan en quan, sortia una frase punyent…”nena.. que no vens?..va conecta-la”…
Mentre l’instal·lava havia tingut temps de passar-se la pinta, retocar-se una mica els llavis, descordar-se un boto, bé, dos, i sobretot, anar a fer un pis ràpid que els nervis li havia provocat de manera inoportuna.
Passava el temps. Va parar i engegar el portàtil dues vegades. Va prémer el reset. Va endollar i desendollar-lo. I al final, presa del nervis, va estavellar-la a la paret, just en el moment que la Laia, la filla de dotze anys, entrava a l’habitació i deia.. "mama..que fas?"

Vicky Blue

En Marc endressava el seu piset de solter. Ja havia comprat unes coques de pernil i escalivada i ara només li quedava afaitar-se i dutxar-se. Ja havia posat aquell vestit de malles damunt del seu llit i es preparava per sentirse un home desitjat. Avui venia la Vicky.

S’havien conegut a la facultat, llavors van tenir una breu aventura que va acabar quan la Vicky va tornar amb el seu xicot de sempre. Vint anys més tard es van retrobar per casualitat, i malgrat ser persones adultes i ella casada aquella xispa que havien sentit es va tornar a encendre.

En Marc recordava el seu primer retrobament amb un somriure. La Vicky seguia tan enèrgica com sempre i tan guapa, i malgrat les arrugues que ja lluia a la cara, seguia semblant aquella noia tan sexi que havia conegut a la facultat. Però aquell dia es van barrejar molts sentiments: sentiments d’alegria, sentiments de desitj dels vells temps, sentiments de culpa pels sentiments, i també un sentiment inexplicable pel Marc. La Vicki ara era la cap de personal d’una gran multinacional, era tot una executiva agressiva, contractava i acomiadava, seleccionava personal i valorava segons el seu criteri. En una part es sentia poderosa i important, pero secretament es sentia miserable i indigne d’una feina així. El dia d’aquell primer encontre acabava d’acomiadar tres persones. No importaven els motius. Ella sempre feia el cor fort i feia signar els finiquitos de la manera mes higienica possible, pero per dintre patia. Despres de parlar dels camins per on els havia portat la vida van acabar a casa d’en Marc i va passar allò que no volien però necessitaven. I ella es va entregar amb ell amb delicadesa però sobretot amb abnegació. En Marc no recordava que ella fos tan complaent, i li agradava sentir que podia controlar aquell tros de dona. No van passar masses cites quan ell va descobrir el que realment passava. I ella cada cop el necessitava més per mantenir un equilibri desequilibrat.

La Vicki sentia la necessitat de transformar-se en una dona obedient cada cop que acomiadava a algú. Sentia que era una manera d’expiar aquell sentiment de culpa que li provocava la feina. Complaure a altres a canvi de diners. Aixi es com es sentia quan treballava i així es comportava amb el seu amant.

Avui la Vicki l’havia trucat, estaven deslocalitzant la fabrica. En Marc començava a sentirse tan confos com ella. Sentia molta pena per tantes families al carrer i a l’hora s’alegrava per que tenia companyia sexual per dies.... Potser era el moment de treballar per una ONG?

Per mantenir el caliu de la nostra amistat