La Maria i en Lluis

La Maria acabava de deixar el seu fill gran en una festa d’aniversari i conduïa atabalada cap a la casa de la seva mare per recollir el fill petit. Estava perduda en aquell barri residencial de Barcelona per que era lluny de casa seva. De sobte en una cantonada va veure el seu marit acaronant la galta d’una desconeguda, jove i alta, vestida com una executiva amb una cartera a una ma i a l’altre la corbata que ella li havia regalat feia uns dies pel seus 40. Aquella visió la va paralitzar i va topar contra un mur d’un jardí. El seu enorme cotxe familiar va quedar tot rebregat i ella va deixar de veure res per culpa de l’airbag....

Per en Lluis aquell era l’ultim dia d’una vida dissipada. La seva dona li havia perdonat totes les infidelitats i per fi, havia entes el valor de l’amor. Que els plaers carnals no poden competir amb la fidelitat, amb la tendresa, amb el respecte i amb una convivencia tranquila que li podria oferir la seva dona. Des d’aquell dia ja no flirtejaria amb totes les dones que conegues com si li anes la vida. Ara es dedicaria a l’amor de la seva vida.

La Maria es sentia feliç conduint el seu nou cotxe esportiu: era el preu del perdó de la infidelitat del seu home, però no li importava. Conduia com una adolescent, sortint dels semafors com si es tractes d’una cursa, incorporant-se a l’autopista de 0 a 100 en segons. Aquell cop li havia obert els ulls i ara tot era diferent. Volia sentir la vida intensament. Havia canviat la seva forma de vestir, es passava el dia en el club esportiu, cuidant el seu cos, i flirtejant amb monitors guapissims, s’havia esborrat del grup de pregaria de la parroquia i ara els vespres que el seu home tenia sopars de feina es conectava en un xat. Ara ella volia també sentirse dona. Tenia un objectiu, convertirse en una dona fatal, sense escrupols. I aquell dia tenia una cita amb un home de món. Un home que sabia tractar les dames i convertirles en puta, un home que li havia promés que li ensenyaria els plaers mes amagats del cos.

En Lluis se sentia confos. Despres de 10 anys de vida tranquila a casa, plena de plaers intelectuals, i de convivencia tranquila, sense mentides ni enganys s’havia tornat a sentir buit i avorrit i finalment havia conegut una dona increible: inocent, sensual, i plena d’herotisme, era la fruita prohibida i avui l’anava a tastar.

La Maria i en Lluis es van trobar, la cita era en un mirador de la Rabassada, prop del Tibidabo. Van baixar del cotxe per contemplar el paissatge i per tranquilitzar els cossos. Despres de mirar les llums de la gran Barcelona es van mirar fixament mentre es donaven les mans. Primer estaven serios, poc a poc els ulls es deien coses, i els dits de les mans seguien la conversa en un altre lloc. Les boques seguien quietes, nomes canviants per dibuixar ara un somriure ara una ganyota, els seus cossos bullien i els cors bategaven molt depressa. Despres de molts minuts aixi es van abraçar molt fort, molt. Sentien les seves olors i anaven assaborin el moment i guardant-lo en les seves memories com un tresor preuat. I despres de la llarga abraçada van anar separant els seus cossos i sense dir res tots dos es van ficar al cotxe i van tornar a casa sense ni tan sols parlar, però amb un somriure als llavis. Aixó si, la Maria va arrencar el cotxe i va sortir d’aquell mirador amb un bon cop de gas, però no per rabia ni per por, era la seva manera de dir: sóc viva!!!!

amors extranys

La Clara estimava l’Abel amb bogeria, d’una manera irracional. Des que el va coneixer va sentirse atreta per ell sense remei: era realment magnètic. Durant els anys que feia que el coneixia ho havia perdonat tot: enganys, mentides, s’havia rebaixat tant com ell li havia demanat, li deixava fer amb el seu cos el que ell volia, aguantava les seves plantades amb plors i en secret i quan ell la tornava a trucar li donava les gràcies i el besava per tot el cos i l’acaronava pensant que potser aquell cop seria l’ultim cop que el veureia. Quan ell la posseia, feia que ella ho oblidés tot, es concentrava en el plaer absolut que només ell li donava i al mateix temps es sentia la dona més dona del món, per uns moments sentia que estaven en igualtat de condicions i que era en aquells moments de nuesa, suor i plaer que ella el posseia, i ja en tenia prou.

L’Abel era un home singular. Havia trencat amb la seva parella estable ja feia uns anys i es dedicava a tastar la solitut de la vida, amb les coses bones i amb les nits fredes. Quan va coneixer la Clara tenia dos mitjes novies que no li feien sentir ni fred ni calor, que ni tan sols servien per acompanyar les palles solitaries de la dutxa matinera. La Clara era diferent: era passió, però també era dolçura, tenia un cos bonic, i un punt de marrana que el perdia. Era molt diferent del que havia conegut abans, desprenia una frescura, una innocencia que no havia conegut als 16. Però a més la Clara tenia una cosa que no tenien les altres. Malgrat fer-li la vida impossible, dominar-la, humiliar-la, despreciar-la,..al contrari del que feien les altres dones d’odiar-lo i al final ignorar-lo, ella seguia obeint, sentia que ella era seva, i tenia un sentiment desconegut per ell. Potser era amor el que ella sentia. Amor, una paraula tabu, un sentiment desconegut, que el feia ser encara més cruel amb ella… Fins que un dia es va rendir a l’evidencia i li va demanar que es casessin.

Van ser feliços just 1 any, llavors la passió i el dolor contingut van tranformar la Clara en una dona singular, que dominava el seu home de la mateixa manera que ell ho havia fet abans. I ell ho aguantava estoicament, per que havia après a estimarla i per que quan ella li feia l’amor es sentia l’home més feliç del món.