(NOTA abans del post: M'encantaria poder escriure tan asiduament com vosaltres, em feu molta enveja sana, però no tinc inspiració, i aquesta només ve si la busques, si vas escribint,...i em costa trobar temps per aixó. En el post passat Henry the Viii em recomanava una canço. Jo l'he escoltat molts cops i intentava pensar què voldrien dir els Cadillacs?, quina història hi podria haver? I aixó és el que m'ha sortit.
Ell: No sabia que avui feia anys que ens vam coneixer, en aquell pont del nostre riu. El que si recordo és el que vaig sentir quan et vaig veure. Tu miraves l’aigua mentre somiaves alguna cosa, i de tant en tant observaves el teu voltant com si no anes amb tu. Tenies un posat de dona seria però els teus ulls delataven la teva fragilitat. En el fons eres com una nena perduda en mig del mon, com una gota d'aigua dolça en el mar... Ara cada cop que surto de treballar travesso el riu i passo per davant del teu despatx i si tinc sort aprofito per saludarte i dirte lo guapa que estàs.
Ella: Jo no se qué ha passat aquest ultim any. Només se que m’he enamorat de tu bojament, i que cada nit, he recordat que era una altre dona qui compartia amb tu el llit. Se que suspiro per trobar-te als vespres ni que sigui per que em facis riure una mica. Però les teves paraules tenen uns efectes secundaris terribles. Torno a casa sola, recordo els moments que hem compartit junts en la nostra clandestinitat. Agafo dos gots com sempre feiem i brindo amb aigua a la nostra salut. Però aquesta nit ho he fet amb vodka per tenir el valor de dirte tot el dolor que sento...però no pateixis. Demà miraré els gots buits, i sentiré que també he buidat el meu cor, i tornaré a sortir al carrer amb el meu posat serios esperant que algun dia els torni a omplir amb una nova companyia.
Ell: Deixam abraçar-te un cop més i ballem aquesta canço que serà el record del que podia haver estat i no serà....i pensaré que ets aigua de riu que s’escapa de les meves mans...
Ell: No sabia que avui feia anys que ens vam coneixer, en aquell pont del nostre riu. El que si recordo és el que vaig sentir quan et vaig veure. Tu miraves l’aigua mentre somiaves alguna cosa, i de tant en tant observaves el teu voltant com si no anes amb tu. Tenies un posat de dona seria però els teus ulls delataven la teva fragilitat. En el fons eres com una nena perduda en mig del mon, com una gota d'aigua dolça en el mar... Ara cada cop que surto de treballar travesso el riu i passo per davant del teu despatx i si tinc sort aprofito per saludarte i dirte lo guapa que estàs.
Ella: Jo no se qué ha passat aquest ultim any. Només se que m’he enamorat de tu bojament, i que cada nit, he recordat que era una altre dona qui compartia amb tu el llit. Se que suspiro per trobar-te als vespres ni que sigui per que em facis riure una mica. Però les teves paraules tenen uns efectes secundaris terribles. Torno a casa sola, recordo els moments que hem compartit junts en la nostra clandestinitat. Agafo dos gots com sempre feiem i brindo amb aigua a la nostra salut. Però aquesta nit ho he fet amb vodka per tenir el valor de dirte tot el dolor que sento...però no pateixis. Demà miraré els gots buits, i sentiré que també he buidat el meu cor, i tornaré a sortir al carrer amb el meu posat serios esperant que algun dia els torni a omplir amb una nova companyia.
Ell: Deixam abraçar-te un cop més i ballem aquesta canço que serà el record del que podia haver estat i no serà....i pensaré que ets aigua de riu que s’escapa de les meves mans...
