La Jana començava a preocupar-se, ja era el tercer cop que tenia aquell mal son horrible. Els decorats canviaven, els dolents també, però sempre era ella tancada en alguna mena de presó intentant fugir desesperadament. Aquell matí, com tots els matins del mon s’havia llevat a les 7, esmorzat i preparat l’esmorzar pels nens, que desprès de vestir-los i endreçar la casa els havia portat a l’escola, després havia continuat amb tren fins a la feina i s’havia passat a comptabilitzar com tots els dies de l’any. A la tornada s’havia trobat la Cristina, com molts dies, però aquest cop no van comentar les ultimes malifetes dels nens o els problemes amb la companya de feina de torn. Aquell cop la Jana li havia estat explicant els seus somnis angoixants, li explicava com es despertava suant i amb por de tornar a dormir-se per tornar a entrar en aquell infern. I mentre la Jana ho explicava, es sentia més lleugera però a l’hora més preocupada. Com podia ser que en la seva vida ordenada i metòdica apareixes de cop un infern nocturn? La Cristina la va adreçar a un psicòleg amic seu, li calia teràpia urgentment.
I així va ser com la Jana va endinsar-se en el mon de la psicoanàlisis. Van aparèixer frustracions de petita, la mort del seu pare mal païda, i fins i tot aquell bolígraf de la Susi de segon d’EGB que sempre havia desitjat i que els pares mai li van comprar. Mentre parlava de la seva vida es sentia important, algú l’escoltava i l’entenia, encara que parles de foteses. Això feia temps que no ho experimentava, concretament des d’abans de casar-se, amb aquell noi de bona família, que només tenia temps per tirar endavant la seva empresa familiar. D’alguna manera pagar aquell psicòleg era com pagar una puta per un home, li estava comprant l’atenció i l’afecte, però ja li estava be. Però per visitar-lo va haver de trencar la rutina de tota una vida, havia de buscar cangurs i preparar sopars a deshores, a més la seva consulta queia en el casc antic i no hi podia arribar amb cotxe, havia de travessar un munt de carrers, plens de gent i de botigues, i sovint no podia evitar aturar-se a mirar un aparador bonic o contemplar uns malabars. I així aquella teràpia s’allargava fent tot el passeig fins la consulta i desfent-lo. A vegades simplement caminava a poc a poc i es mirallava ens els vitralls de les finestres i portes, i decidia que el proper dia es posaria una faldilla més curta, o es canviaria de pentinat, o es compraria unes botes amb taló alt. I quan ja va sentir-se preciosa ja no li calia mirallar-se i mirava a la gent que es creuava pel camí, els mirava als ulls, i algun cop fins i tot els somreia. I desprès seguia parlant de foteses, ja sense sentir-se culpable de robar un temps a la família i de gastar uns diners en ella. I mai més va tornar a tenir un mal son que la feia sentir presonera i amb ganes d’escapar-se. (i per acabar be ara hauria d’escriure i va trobar un home que la follava com una dona i va ser feliç per sempre més, però es que em sembla una mica brutu en un escrit tan delicat). Bones Festes ;)
