Caure per aixecar-se

La Blanca va caure a terra. Tot el seu pes va caure damunt dels seus anys, del seu cansament i del terra d’aquell carrer solitari. Anava carregada amb les motxilles i les jaquetes dels seus fillets, amb la bossa del pa, i amb una mica de fruita i verdura per sopar, i els pensaments en el movil del bolso i en el missatge que acabava de rebre: "D’aquí a dos setmanes et trucaré y seré el que tu vulguis. Adéu princesa".
El cop va ser fort, l’ensurt i el dolor que sentia en tot el cos era terrible. Només sentia que volia plorar. Diuen que el que cau a terra ja no pot anar més avall. Ella es sentia a sota de tot. Quatre ullets la miraven sorpresos: mama que tens?. Pobrets ells que cauen i s’aixequen vint cops al dia no entenen que els grans ja no poden caure per que els seus osos son molt més durs i pesats que els d’un infant de 3 anys. Amb l’ajut dels nens es va anar refent. EL cos li dolia, anava mig coixa, s’havia fet un forat a la mitja i li sortia sang del genoll esquerre, però mentre anava recuperant-se de la situació sentia que a terra no només hi havia deixat una bona patacada, sentia que ja no volia a saber res més de l’home que havia estimat amb desesperació. Havien sigut parella a l'institut i l'havia retrobat per casuaitat després de que el seu marit la deixes per anar amb la seva secretaria. Li havia omplert el cap d’esperances, i d’il·lusions, li havia fet l’amor com mai cap home ho havia fet abans, i li parlava del bon pare que seria pels seus fills. I tot aquell horitzó de felicitat es va trencar quan va saber la veritat d’aquell home: ell estava vivint amb un altre dona i tenia una col·lecció d’amants a les que anava veient de tant en tant. Tot ho va saber un dia, quan després de passar la nit amb ella, havia consultat el seu correu des del l’ordinador d’ella i havia hagut de marxar de pressa per una trucada misteriosa. Havia oblidat de tancar-lo, i quan ella ho va anar a fer, no va poder evitar llegir el correu que tenia obert, era d’una amiga seva que li recordava lo be que s’ho havien passat i les moltes ganes que tenia de tornar-lo a follar. Clar, després de llegir allò no va poder evitar llegir-los tots, i és així com va descobrir una nova persona
Aquell dia va emmalaltir, es va passar el dia vomitant, li va dir plorant que no volia tornar a veure’l mai més. Ell havia estat tot un any trucant-la cada setmana per saber com estaven ella i els nens, i ella com una bleda li deia que anaven fent, res més, cap conversa real i moltes imaginades per ella, en les que ella li preguntava per què.

Durant tot aquell any va anar encadenant grips i mals de cor, somiava les seves caricies i la rabia no la deixava descansar. Però aquell vespre en el que acabava de caure, va sentir que també aquella obsesió havia caigut. Diuen que un dolor és tapat per un altre més fort. Potser amb aquella caiguda havia aconseguit arrencar aquella cadena que l’empresonava. Ja no el volia veure, ni tan sols volia un per què. Ara ja tan li feia tot, només es volia aixecar i tornar a mirar el futur amb esperança i així ho va fer acompanyada dels seus estimats ninos d’ull blaus...

Jo estimo Raskolnikoff

L’Alba aquell dia va arribar tard a la classe de Microeconomía. Havia perdut la noció del temps acabant les ultimes planes de Crim i Càstig, i ara havia de seure en els últims bancs de la classe. Va ser així quan es va fixar en ell. Assegut en un racó de darrera. Tenia uns folis damunt la taula que anava omplint de dibuixos fets en bolígraf i llargs paràgrafs de lletra intel·ligible. Tenia uns cabells negres despentinats i uns ulls petits. A estones escoltava les explicacions i a estones perdia la mirada en el tros de cel que es veia des del gran finestral. Anava vestit amb uns pantalons de pana blaus, un jersei gris i una samarreta blanca a sota. En un moment es van creuar la mirada i ella el va somriure descaradament. Era ell, en Raskolnikoff, tal com l’havia imaginat en tots aquells dies que havia devorat la novel·la. Havia sofert amb ell i l’havia estimat sense sentit, i ara el tenia assegut al seu costat.

Des d’aquell dia sempre seia al seu costat, i havia anat treien excuses per poder iniciar converses al final de cada classe. Ell, no era gens parlador, assentia amb el cap o deia paraules sense lligar, com “be” , “gens”, “ok”, “horrorós”,...però amb això i sobretot amb el fet de que no decidís rebutjar la seva companyia en tenia prou. A més, l’Alba era molt xerraire, i quan li va semblar que ja tenien una relació d’amics, li explicava coses de la seva casa, les aventures d’aquell dia venint a classe, o les excursions del cap de setmana, i ell seguia totes les explicacions sense protestar ni demanar.

Un dia li va demanar si havia llegit mai Crim i Càstig, i ell va dir un “no” molt sec i va marxar sobtadament. Cada cop l’Alba estava convençuda de que el seu amic tenia algun terrible secret que havia d’amagar i ella el volia salvar dels terribles remordiments i donar-li un sentit a la seva vida. Desprès d’aquell dia no va tornar a classe en una setmana. L’imaginava a casa enfebrat, tenint mal sons, i ella no sabia com localitzar-lo. Ara era ella qui seia en el seu racó del final de la classe i perdia la mirada al cel, pensant en ell, patint amb ell, fins i tot sentia que tenia unes dècimes de febre i no volia prendre analgèsics per sentir-lo més a prop. Tot plegat era un despropòsit, enamorada d’un perfecte desconegut que possiblement acabava de matar unes velles a cops de destral....

Una setmana més tard va tornar. Duia la mateixa roba de sempre, però semblava més prim i cansat i duia un bon cop a la cara. Quan el va veure l’Alba el seu cor va saltar d’alegria i de por a l’hora. Llavors ell va començar a parlar. Hola, que tal aquests dies?, em deixaràs els apunts? Va resultar que el Raskolnikoff tenia una novia que estava estudiant filologia Rusa a Moscú, i aquella setmana l’havia anat a veure per que sentia que les coses no anaven be. La va trobar abraçada al seu professor de llengua i a sobre li van clavar una pallissa per que es pensaven que l'estava acosant, ...l’Alba l’escoltava amb els ulls oberts....no els va esquarterar amb una destral, ni res, va ser ell el ferit, i així va tornar a casa trist i enrabiat amb ell mateix, i ara ella el salvaria d’aquell pou de tristesa....