Un altre cop m’havia despertat massa tard. El sol entrava per la finestra i anava a parar directament sobre el meu cos nu, acostumat a la frescor de la nit. No havia baixat les persianes i ara tornaria a tenir la casa com una sauna.
Encara mig adormida m’havia llevat per fer el cafè. A la cafetera automàtica se li havia acabat l’aigua i sortia el missatge d’avis que tocava descalcificar-la. El llum de la nevera s’havia fos, i s’havia acabat la llet. Els meus passos eren cada cop més lents. Tot em pesava, tot em costava. Un cop esmorzada havia de començar a escriure l’informe que ahir m’havia quedat pendent. Començava el cap de setmana amb deures i sense plans. Tot un mal presagi per dos dies amb alerta per altes temperatures.
Acabava de seure quan van trucar a la porta. Era un home jove amb una bossa penjada. Sense preguntar què volia, ni obrir-li la porta, li vaig demanar que s’esperés un moment que m’havia de vestir. No sabia qui era, ni que volia, però semblava simpàtic. Mentre triava la roba i caminava lentament per aquella casa-forn m’imaginava que aquell home venia a salvar-me portant una bossa de gel. Aquella imatge em feia somriure, l’imaginava passant-me el gel per la cara, pel coll, refrescant-me, ....quina contradicció venia a portar-me gel i em feia pujar la temperatura. Aixxxx.
Tornada a la realitat, li vaig obrir la porta. En realitat no anava tan errada la meva imaginació. Em volia vendre la instal·lació d’aire acondicionat. Com que ja estava engrescada el vaig fer passar per que m’ho expliqués, atenia a les seves paraules mirant com movia els llavis, com feia gestos amb les mans, li mirava aquells dits allargats i bonics i veia com la suor li corria pel front... No vaig poder evitar convidar-lo a uns glaçons amb aigua per que es refresqués i de passada em refresqués a mi, jejeje.
