Tribut a Atles Shrugged (I)

Quan et vaig veure entre la multitut de caps que em miraven sense entendre què hi feia una dona vestida de seda blanca damunt d’una torre de control dels ferrocarrils vaig deixar de sentir el que deia. Només desitjava tornar-te a tenir per mi, tornar-te a servir com ho havia fet durant aquell mes a casa teva. Per aixó vaig deixar que el cap d’estació seguis donant ordres i vaig començar a caminar per aquell tunel fosc sabent que em seguiries.

Caminava com podia, posant els peus entre les travesses de les vies per que no s’encallessin entre les pedres i intuia el teu alé darrera meu. No volia mirar enrere, sabia que em seguiries i aixó era suficient. Però al final vaig aturar-me, sentia els teus passos darrera meu i desitjava veure't. Tenirte només per mi, ni que fos per un cop.Tu et vas acostar fins on t’esperava. Els teus ulls foscos brillaven en la foscor, la serenor de la teva cara no podia dissimular el sentiment d’alegria per haver-me retrobat. A partir d’aquí només recordo sensacions. Els teus llavis carnosos sobre els meus, la teva escalfor en la meva boca, tot tu recorrent el meu cos, baixant pel coll, sentint els meus pits que s’oferient a tu, la cintura que es rendia a la teva presencia, les cames que volien tremolar però que es mantenien fermes sentint les teves. Tot eren sensacions que no oblidaré mai. Les teves mans s’unien al meu cos apartant la poca roba que portava. I la teva olor era la que jo sempre havia volgut. Ja no recordo res més. Només el plaer que sentia cada part del meu cos, un plaer unit a la suavitat del teu tacte, però també un plaer tribut al temps que feia que t’havia desitjat, el trionf de la passió sobre el pes de les nostres vides.