Ara ja recordava alguna cosa. Recordava un judici absurd en el que havia de
defensar un marit infidel que volia divorciar-se al·legant frigidesa de la seva
dona. Recordava com vaig plantejar el judici: havia d’excitar els assistents.
Portava els llavis rosats i brillants ben perfilats, els ulls blaus maquillats
per semblar més grans, els cabells pentinats per semblar més llargs, la toga
mal cordada insinuava els meus pits engrandits per la llenceria, lluïa unes
boniques cames amb una minifaldilla que quedava amagada parcialment per la
toga. Intuïa que el jutge no em diria res, havíem estudiat junts i era el meu
amor platònic.
Recordava el meu al·legat explicant la necessitat de poder desfogar la
libido, i lo frustrant que era no poder fer-ho a casa. Parlava de la bondat de
practicar el sexe, amb qui fos i de les mil maneres en que es podia practicar,
sempre molt sutilment, es clar. Parlava de les pessigolles que produïa
l’orgasme, del plaer pel plaer, però també parlava de la producció de
serotonina que feien estar de bon humor i servia d’antidepressiu. I mentre feia
l’exposició, sentia com l’escalfor em corria per tot el cos, jo mateixa sentia
el que deia, i sentia la necessitat de ser posseïda per cada un dels homes que
em miraven. Per a ser honesta també recordo les mirades fulminants de la part
contraria i la seva advocada, però no deixaven d’afegir un punt morbós a la
situació.
Recordo que quan vaig acabar, el jutge va demanar una pausa i em va demanar
que l’anés a veure al seu despatx.
Recordo la barreja de sensacions: desig de sexe i por per l’amonestació que m’esperava. Definitivament havia estat
massa exagerada, però el seu posat poderós, dissimulant un somriure encara
m’havien animat més a excitar-lo.
El que ja no recordo és el què va passar quan el vaig veure sense toga, va
tancar la porta i em va dir que en aquell moment no era jutge sinó un home
necessitat de desfogar la libido continguda durant molts anys.