marques per sempre

Aquella tarda havia decidit que volia desconectar del món. Ja no soportava més estar entre les parets de la casa. La companyia del David ara li era insoportable. Passejava i recordava com havia pogut arribar fins aquí. Mentre caminava cap el camí que baixava al riu es mirallava als vidres de les portes de les cases. El que veia era una dona vella, amb cabells curts i mal tenyits, la seva panxa era grasoneta i les cames s’assemblaven més a cuixes de porc per fer pernils que aquelles cametes que un dia havia tingut. Ja només li quedava el perfil de nas respingó i aquells ulls verds petits de guilla que sempre havia tingut. On havia anat a parar aquella princesa de conte? Fins i tot no recordava aquell somriure permanent a la cara i que li havia deixat com a record aquelles marques entre els llavis. Quants anys havien passat des que va decidir el canvi de rumb de la seva vida?

Deu anys enrera era una dona de bandera, aconseguia tot el que volia, sempre caminant a la vora del precipici, aquella seguretat de les adolescents, aquell cos escultoric, aquell curull de vida que nomes te la gent feliç. I ell va apareixer com un miratge, com una fruita prohibida que promet ser la clau del paradis. El va creure, el va estimar, i sobretot el va desitjar. Va viure uns primers anys emocionants amb ell. Coneixel cada dia una mica era emocionant, l’anava descobrint a poc a poc, com qui desembolica una caixa de bombons, descobria la seva dolçor pero també aquell mal geni que la deixava arraconada en una habitació fins que passava la tempesta. Ell sempre tenia coses per explicar, cada dia una historia nova sobre el per què de tot plegat, fins que va començar a repetir i repetir cada una de les seves històries que cada cop li semblaven menys gracioses i més patètiques.

El sexe si que era bo. Ho va ser fins que van començar a deixarse, just quan ella va deixar la feina perque ell la volia sempre a casa. Al principi no tenia limits. Cada dia feient una descoberta, una nova sensació. Va ser l’unic home que la feia tremolar de plaer, que la feina anar molla nomes dientli alguna cosa a cau d’orella. La sea veu, el seu tacte acceleraven el rec sanguni del seu cos de manera instantania. Ara s’en adonava que ho va deixar tot per fer l’amor amb ell cada dia. Pero allò no era suficient.

Va arribar al riu. Sentia el soroll de l’aigua que anava corrent, notava la fredor de l’aigua nomes mirantla. Li agradava passejar per allí i ara, a l’atardor encara més. Les fulles dels arbres lluien els seus millors colors. L’ocre dels roures, el groc dels pollancres, el color teula dels faixos,…i allí estava aquell precios liquidambar vermell. El rei del riu. La seva planta discreta al costat dels pollancres ara es creixia amb el vestit que li donava la tardor cada any.

I llavors es va acostar i va veure aquelles lletres escrites a l’arbre desde feia més de 20 anys: Joan estima Núria. Aquella ferida a la crosta també era una ferida per ella. Per què el va canviar?