Vicky Blue

En Marc endressava el seu piset de solter. Ja havia comprat unes coques de pernil i escalivada i ara només li quedava afaitar-se i dutxar-se. Ja havia posat aquell vestit de malles damunt del seu llit i es preparava per sentirse un home desitjat. Avui venia la Vicky.

S’havien conegut a la facultat, llavors van tenir una breu aventura que va acabar quan la Vicky va tornar amb el seu xicot de sempre. Vint anys més tard es van retrobar per casualitat, i malgrat ser persones adultes i ella casada aquella xispa que havien sentit es va tornar a encendre.

En Marc recordava el seu primer retrobament amb un somriure. La Vicky seguia tan enèrgica com sempre i tan guapa, i malgrat les arrugues que ja lluia a la cara, seguia semblant aquella noia tan sexi que havia conegut a la facultat. Però aquell dia es van barrejar molts sentiments: sentiments d’alegria, sentiments de desitj dels vells temps, sentiments de culpa pels sentiments, i també un sentiment inexplicable pel Marc. La Vicki ara era la cap de personal d’una gran multinacional, era tot una executiva agressiva, contractava i acomiadava, seleccionava personal i valorava segons el seu criteri. En una part es sentia poderosa i important, pero secretament es sentia miserable i indigne d’una feina així. El dia d’aquell primer encontre acabava d’acomiadar tres persones. No importaven els motius. Ella sempre feia el cor fort i feia signar els finiquitos de la manera mes higienica possible, pero per dintre patia. Despres de parlar dels camins per on els havia portat la vida van acabar a casa d’en Marc i va passar allò que no volien però necessitaven. I ella es va entregar amb ell amb delicadesa però sobretot amb abnegació. En Marc no recordava que ella fos tan complaent, i li agradava sentir que podia controlar aquell tros de dona. No van passar masses cites quan ell va descobrir el que realment passava. I ella cada cop el necessitava més per mantenir un equilibri desequilibrat.

La Vicki sentia la necessitat de transformar-se en una dona obedient cada cop que acomiadava a algú. Sentia que era una manera d’expiar aquell sentiment de culpa que li provocava la feina. Complaure a altres a canvi de diners. Aixi es com es sentia quan treballava i així es comportava amb el seu amant.

Avui la Vicki l’havia trucat, estaven deslocalitzant la fabrica. En Marc començava a sentirse tan confos com ella. Sentia molta pena per tantes families al carrer i a l’hora s’alegrava per que tenia companyia sexual per dies.... Potser era el moment de treballar per una ONG?