La Laia estava asseguda a l’andana de Plaça Catalunya llegint un d’aquests diaris gratuïts mentre esperava el tren per tornar a casa. Anava llegint els titulars i va parar-se en la noticia que parlava de les mesures del govern per paliar la crisi. Aquell tema la tenia molt indignada. Com era possible que uns especuladors que s’havien fet d’or a costa de vendre cases molt per damunt del seu preu real ara havien de ser afavorits pel govern!!!! Era un tema de justicia social. I els banquers? que anaven de la ma dels constructors deixant préstecs per construir i així seguir inflant aquest globus especulatiu i aprofitant-se de les pobres persones que decidien confiar en ells el seu futur per poder comprar una llar...clar quan més cars eren els pisos més diners guanyaven, era un tema de volums. La banca ja havia estat tutelada a les Amèriques per la reserva federal i aquí seguiria sent afavorida amb les mesures del govern per que la gent seguis comprant cases a preus vergonyosos. Això si, ningú dels que s’havia inflat les butxaques ara no en volía tornar una part. Aquesta era la crisis real, un tema de decència.
Va seguir indignada quan va llegir la llista de preocupacions de la gent. Ella no devia ser gent: per què tothom era miop?, res del tema de la injustícia social que patien, de la indecència dels especuladors, ni de la fam i miseria al mon, ni del canvi climàtic. Només preocupava l’atur i el tema del terrorisme.
Va arribar el tren i va seure en un racó, i anava a llegir el seu Jueves estimat. Un especial sobre la pluralitat religiosa amb una caricatura autocensurada del profeta. Llavors va seures al seu davant un home amb faccions musulmanes, vestia com un d’aquells paquistanis que surten a les noticies desprès d’un atemptat. Anava amb una bossa d’esport molt gran que es va posar a la falda. A la Laia li va semblar que estava resant. I si aquell home era un terrorista que es volia venjar pels dibuixos de la seva revista? El va mirar posant cara de “siusplau encara soc jove”. I ell la fitava molt serio. La Laia seguia posant cara de vedell a punt de ser escorxat però va intentar somriure, intentant trasladar-li telepaticament una cosa així com “que et sembla noi? Ho deixes per un altre dia?” I ell va semblar que li responia la mirada com dient “no pateixis tots dos anirem al paradís”. La Laia cada cop es sentia més desesperada , no podia ser que estes apunt de morir. Volia enviar-li un sms als seus pares dient que els estimava però ells no tenien mòvil. Estava suant d’angoixa. Es va intentar asserenar. Calma Laia només són imaginacions teves, segur que no passarà res. Ella l’anava mirant de tant en tant suplicant clemencia, i ell li responia la mirada amb allò del paradis. La Laia no va poder més. Es va aixecar i va anar cap a la plataforma decidida a baixar a la propera estació. Llavors va passar una cosa inesperada. Ell també és va aixecar i es va posar al seu costat. Just quan pensava que aquell home anava a premer un botó ell li diu:
-hola soy indio ¿y tu?
Collons allò canviava la situació, els indis no son terroristes oi? Va pensar. Però només va poder dir :
- yo no soy india (només li hauria faltat un “jau”).
Ell seguia posant cara de anem junts al paradis però ara no sabia que volia dir fins que finalment li va engegar un:
-¿Me das tu telefono?”
I ara que havia de fer? La Laia es sentia molt confosa per que havia passat molta por. En aquesta confusió li va contestar un sec:
-No- i va baixar a l’estació que acabava de parar el tren. Va a seure's per esperar el proper tren i va començar a pensar en aquell noi tan agradable que li havia estat somrient tot el camí mentre ella li havia estat tirant la canya sense voler. Ara el recordava amb unes faccions boniques, amb uns ulls negres interessants i un tipet molt mono i li hauria agradat coneixe'l, segur que tenia un munt de coses interessants per contar.
Va seguir indignada quan va llegir la llista de preocupacions de la gent. Ella no devia ser gent: per què tothom era miop?, res del tema de la injustícia social que patien, de la indecència dels especuladors, ni de la fam i miseria al mon, ni del canvi climàtic. Només preocupava l’atur i el tema del terrorisme.
Va arribar el tren i va seure en un racó, i anava a llegir el seu Jueves estimat. Un especial sobre la pluralitat religiosa amb una caricatura autocensurada del profeta. Llavors va seures al seu davant un home amb faccions musulmanes, vestia com un d’aquells paquistanis que surten a les noticies desprès d’un atemptat. Anava amb una bossa d’esport molt gran que es va posar a la falda. A la Laia li va semblar que estava resant. I si aquell home era un terrorista que es volia venjar pels dibuixos de la seva revista? El va mirar posant cara de “siusplau encara soc jove”. I ell la fitava molt serio. La Laia seguia posant cara de vedell a punt de ser escorxat però va intentar somriure, intentant trasladar-li telepaticament una cosa així com “que et sembla noi? Ho deixes per un altre dia?” I ell va semblar que li responia la mirada com dient “no pateixis tots dos anirem al paradís”. La Laia cada cop es sentia més desesperada , no podia ser que estes apunt de morir. Volia enviar-li un sms als seus pares dient que els estimava però ells no tenien mòvil. Estava suant d’angoixa. Es va intentar asserenar. Calma Laia només són imaginacions teves, segur que no passarà res. Ella l’anava mirant de tant en tant suplicant clemencia, i ell li responia la mirada amb allò del paradis. La Laia no va poder més. Es va aixecar i va anar cap a la plataforma decidida a baixar a la propera estació. Llavors va passar una cosa inesperada. Ell també és va aixecar i es va posar al seu costat. Just quan pensava que aquell home anava a premer un botó ell li diu:
-hola soy indio ¿y tu?
Collons allò canviava la situació, els indis no son terroristes oi? Va pensar. Però només va poder dir :
- yo no soy india (només li hauria faltat un “jau”).
Ell seguia posant cara de anem junts al paradis però ara no sabia que volia dir fins que finalment li va engegar un:
-¿Me das tu telefono?”
I ara que havia de fer? La Laia es sentia molt confosa per que havia passat molta por. En aquesta confusió li va contestar un sec:
-No- i va baixar a l’estació que acabava de parar el tren. Va a seure's per esperar el proper tren i va començar a pensar en aquell noi tan agradable que li havia estat somrient tot el camí mentre ella li havia estat tirant la canya sense voler. Ara el recordava amb unes faccions boniques, amb uns ulls negres interessants i un tipet molt mono i li hauria agradat coneixe'l, segur que tenia un munt de coses interessants per contar.
En Rajid va quedar-se sorprès, desprès d’haver estat creuant mirades de complicitat amb aquella noieta que semblava eixerida no entenia què havia passat. Acabava d’arribar enviat per un Banc Americà. La seva especialitat eren les subastes de pisos embargats per tornarlos a vendre, i aquella noia segur que li hauria explicat moltes coses del pais.
A sobre
3 comentaris:
Un post molt encertat pper tot el temas que tractes el subscribeixo totalment.
Un dia vaig canviar de vagó de tren perquè va entrar un musulmà amb barba i tot, i amb una motxila que em va semblar sospitosa. És trist però jo sóc molt poruc. Hi ha una psicosis que certament ens fa prejutjar a les persones..saludus
Òstres, intrigant fins al final! Molt bon escrit. Gràcies.
PS. A mesura que anava llegint em pensava que passaria com al meu escrit, no tant bo i molt més previsible.. hehehe
Publica un comentari a l'entrada