Imagina’m a la discoteca. Si, ho se, fa temps que ja no ens toca anar-hi, però de tant en tant m’escapo del meu món de nines perfectes per explorar la nit dels que busquen. De fet potser jo també busco, i no només un nou marit per les meves amigues divorciades, també busco com un captaire, entre les restes d’una festa a la que no han convidat, sense saber realment què busco.
Busco entre la gent que balla al ritme d’una música massa alta per les meves orelles, una mirada tímida, un gest lasciu, una caricia tendre,… Imagino històries, imagino intencions, i penso en el final de la nit: un adeu no ha estat malament, una vomitada per haver begut massa, una esperança i una il.lusió pel que pot ser l’inici d’una relació, imagino un no recordar res o un tornar a la casa buida i no sentir el silenci per que les orelles segueixen sentint la música altíssima.
I mentre vaig imaginant tot aixó, una veu a cau d'orella em diu hola, m’estas buscant? i quan descobreixo la teva cara bonica que em somriu sento que he trobat el que buscava i m’ataca la por i el pànic.
1 comentari:
la veu deu ser tendre, que et capgiri l'ànim; és una veu imaginada, la veu d'algú que vas deixar perquè no et conevnia, o la de qui et busca una i altre vegada amb por de trobar-te?
Publica un comentari a l'entrada