Jorge Manrique escrivia que ens sembla que tot temps passat va ser millor,
i aquests versos que em vaig aprendre de memòria, segueixen brillant en el meu
cap com els llums de neó d’un motel tòrrid de carretera, com dient, ja se que
només sóc un llumet però potser t’estàs perdent el que hi ha a dins. I de fet a
dins només hi ha una habitació tronada, amb un matalàs brut, un mirall fent de
porta d’armari i un bany amb el terra forrat d’algun adhesiu que simula fusta.
Però el neó segueix brillant en les nits més fredes i emboirades, i ens fa
oblidar que els nostres cors han endurit, que els nostres cossos han envellit i
que la nostra vida mai serà com abans. I en aquest punt he de dir
afortunadament!!!! Qui vol tornar a tenir acne, qui vol tornar a plorar per un
poema trencat, i sobretot renunciar a totes les coses bones que tenim!!!
I malgrat tot, alguna vegada m’entesto en voler canviar la realitat, a
posar-me les ulleres i veure les coses d’una altre manera, a mirar enrere i
pensar que hauria passat si jo..., i el que és pitjor, a vegades em crec que no
ha passat el temps.
