Amantis religiosa

Missatge amunt, missatge avall, tot plegat encara no estic segur que res hagi estat real. M’havia mantingut ferm a la temptació. Tant de temps contenint-me em suposaven immune als teus encants. Per això, quan aquell vespre et vaig dir que acceptava ser el teu company de somni  vaig pensar que tot plegat seria una broma de les teves.

En el cotxe estaves radiant. Els llavis tan vermells ressaltaven en la teva pell blanca i vaig començar a sentir que alguna cosa a dins meu trontollava. Vas entrar en un garaig estrany, tot eren cortines negres i un aparcacoches ens va acompanyar entre passadissos solitaris a una habitació en penombra i molts miralls. Tu anaves rient, com sempre i al tancar-se la porta em vas agafar de les mans i em vas mirar feliç dient ara només som un home i una dona amb moltes ganes de plaer. La sang va començar a bullir. Et vas treure la roba i vaig descobrir el teu cos, molt més voluptuós del que m’imaginava. Vas agafar-me la ma i feies que t’acarones suaument. Jo estava paralitzat, mort de por i a l’hora cremant per dins. Després vaig perdre la raó. Només recordo sentir-me com una bestia, arrencant-te la roba que et quedava i besant-te com si fos la única cosa que em podia salvar, cavalcades i gemecs i el teu somriure als llavis.

Desprès tornar a la residencia del seminari encara hipnotitzat pel teu olor, i tornar a les meves oracions del vespre. Avui tot em sembla tan somni com a tu. I no puc evitar esbotzar un somriure quan ho recordo. 

"Tornami a vagheggiar"

Si jo escribis el llibret amb aquesta aria seria així...

L’Alcina una dona bonica i encisadora, es dedica a destrossar el cor dels homes fins que s'enamora de Bradamante, que malgrat estimar-la, fuig abans de ser rebutjat i no creu que ella l’estimi de veritat i es refugia en els braços de la bruixa Morgana.

L’Alcina quan s’adona que el seu amor ha fugit d’ella, marxa a una illa perduda i sobreviu amb el que hi ha fins que un dia apareix a l’illa un nàufrag, Ruggiero, que la tracta com una princesa i li fa l’amor com mai cap home li havia fet. Ella, que  havia perdut l’esperança de tornar a ser estimada, es recorda de Bradamante, i mentre es estimada amb passió per Ruggiero canta aquesta canço pensant en Bradamante i desitjant que fos ell qui estès amb ella.

Tornami a vagheggiar,          Return to me to languish,

te solo vuol' amar             Only you it wants to love

quest' anima fedel,            this faithful heart,

caro, mio bene, caro!          My dear, my good one, my dear!

Già ti donai il mio cor :      Already I gave you my heart :

fido sarà il mio amor;         I trust you will be my love;

mai ti sarò crudel,            but you will be too cruel,

cara mia spene.                my dear hope.

...i com que aquestes operes han d’acabar be,... també naufraga Bradamante amb la seva esposa Morgana a l’illa,  en Ruggiero cansat d’estimar l’Alcina, sabent que ella sempre te el cap en un altre lloc sedueix fàcilment a Morgana que ja ha perdut els poders, i finalment l’Alcina i en Bradamante s’estimen incondicionalment. 

Neu

Avui ha nevat. De sobte tot el que veia era nou, tot estava canviat, tot em semblava fantàstic: els arbres engalanats amb perles de neu, les teulades lluïen una catifa blanca i mentre anava traspassant la suau cortina de neu sentia una alegria i una felicitat inexplicable.

La màgia de la neu...O potser no ha nevat, només he rebut un missatge teu i la resta m’ho ha semblat a mi.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=w_z9oSn-eIM

Tempus fugit

Jorge Manrique escrivia que ens sembla que tot temps passat va ser millor, i aquests versos que em vaig aprendre de memòria, segueixen brillant en el meu cap com els llums de neó d’un motel tòrrid de carretera, com dient, ja se que només sóc un llumet però potser t’estàs perdent el que hi ha a dins. I de fet a dins només hi ha una habitació tronada, amb un matalàs brut, un mirall fent de porta d’armari i un bany amb el terra forrat d’algun adhesiu que simula fusta.

Però el neó segueix brillant en les nits més fredes i emboirades, i ens fa oblidar que els nostres cors han endurit, que els nostres cossos han envellit i que la nostra vida mai serà com abans. I en aquest punt he de dir afortunadament!!!! Qui vol tornar a tenir acne, qui vol tornar a plorar per un poema trencat, i sobretot renunciar a totes les coses bones que tenim!!!

I malgrat tot, alguna vegada m’entesto en voler canviar la realitat, a posar-me les ulleres i veure les coses d’una altre manera, a mirar enrere i pensar que hauria passat si jo..., i el que és pitjor, a vegades em crec que no ha passat el temps.